cultura

Marco Mezquida

PIANISTA

“Ningú valorava Stravinsky pels ‘likes’ a les xarxes socials”

Marco Mezquida, per partida quíntuple en el 49è Voll-Damm Festival de Jazz. Protagonista d’un “retrat d’artista” insòlit si ens atenem al fet que Mezquida té només 30 anys, el festival barceloní presenta cinc propostes del pianista menorquí: un projecte, com a sideman, d’Albert Cirera & Tres Tambors (avui a Luz de Gas); una aliança compartida amb el saxofonista Ernesto Aurignas i el bateria Ramon Prats (28 d’octubre); un duo amb el guitarrista flamenc Chicuelo (4 de novembre); una aproximació, en format trio, a l’imaginari de Ravel (16 de novembre), i un piano solo, finalment, inspirat en les fotografies de Jean-Pierre Leloir (12 de desembre).

En l’agenda del seu web hi té anunciats més d’un centenar de concerts en, almenys, vint formacions diferents. Què li cal per encaixar amb músics tan diversos?
Confiança en un mateix, versatilitat, esperit positiu... Cal posar-hi una gran dosi d’implicació i motivació, però ja fa temps que em sento amb prou energies per fer-ho.
El destí el podria haver dut a ser pianista de clàssica, en lloc de jazz?
Em vaig formar en música clàssica al mateix temps que ho feia en música popular, però des de molt petit em vaig posar a improvisar, ja que hi veia una forma d’evasió i de jugar. Amb vuit anys em passava hores al piano jugant amb acords, traient melodies de la ràdio, inventant-me cançonetes... Vaig estudiar música clàssica, però per molt que estudiés, sempre acabava oblidant la partitura i començava a improvisar. Més tard, quan vaig descobrir el món dels estàndards, en veure que s’improvisava sobre una estructura harmònica, se’m va obrir un altre món...
Es defineix sovint com “un músic del segle XXI”. L’ambivalència és una de les característiques principals dels músics d’aquesta època?
Exacte. Jo no soc un músic de jazz. O no soc només un músic de jazz. Som gent amb moltes influències, des de Joan Magrané i Arvo Pärt fins als Beatles i Zappa. La música renaixentista, la música coral, la música contemporània, la música més popular dels pobles... Aquest còctel, per a mi, és el segle XXI, on totes aquestes influències poden conviure en un mateix discurs.
No tenien influències tan diverses, els músics d’abans?
I tant! Però si estaves, per exemple, en la cambra d’una cort al segle XVIII, o a Viena a principis del XX, et veies obligat a seguir un corrent. Al segle XXI, en canvi, tant pots presentar una història d’òpera flamenca com una de Bach en clau de funky. Jo mateix, per exemple, puc fer una cosa com Els somnis de Ravel amb tota la llibertat del món, mentre que, en una altra època, potser se m’hauria acusat de ser un heretge.
Quin és, doncs, l’hàndicap de ser músic en l’època actual?
La música està tan present en tants llocs que s’ha convertit, desgraciadament, en un producte de consum sense valor. A Stravinsky, o Wayne Shorter ningú els va qüestionar pel nombre de likes a les xarxes socials, la qual cosa, avui dia, es mira molt. La música ha perdut aquell punt d’espiritualitat i profunditat que, per mi, ha de tenir. Si pogués, trauria tots els fils musicals i tot allò que fa que la música perdi valor a canvi d’escoltar, ben concentrats, dos concerts al mes o d’escoltar, tranquil·lament a casa, un disc sencer, la qual cosa no fa, segons he llegit, un 96% dels usuaris de Spotify. Sense aquesta profunditat, tot el que vivim em sembla banal i superficial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda