cultura
Colson Whitehead
Escriptor nord americà
“No es coneix la història”
En la segona pàgina de la novel·la ja es comença a veure la brutalitat de l’esclavisme
L’escriptor i professor nord-americà Colson Whitehead (Nova York, 1969) va presentar aquesta setmana al CCCB la seva darrera novel·la El ferrocarril subterrani , guanyadora del Book Award 2016 i el premi Pulitzer 2017. L’obra exemplifica la vida dels esclaus negres a les plantacions de cotó i les motivacions que tenien per escapar-se. La protagonista, Cora, s’aventura en una fugida frenètica on els pals a les rodes seran constants. Els lectors catalans tenen l’oportunitat de llegir el llibre en català gràcies a l’editorial Periscopi. Literatura Random House n’ha fet l’edició en castellà.
Colson és autor de sis novel·les, la primera de les quals The Intuitionist (1999), i també d’obres de no-ficció. Els crítics consideren que ha revolucionat el panorama literari americà amb aquest títol que també ha merescut el premi dels llibreters independents, l’Indies Choice Book Award 2017.
‘El ferrocarril subterrani’ explica una història trista, però carregada de valentia i esforç. Per què?
L’origen d’aquesta obra és la metàfora del ferrocarril subterrani, que era una xarxa de persones que ajudaven molts esclaus a escapar cap al nord, i vaig voler transformar-ho en una novel·la al·legòrica. No volia que fos una història absolutament real basada en la història, sinó que sempre pretenia ser un relat diferent. Si m’hagués centrat en la realitat no hauria pogut mantenir aquesta conversa entre diferents moments de la història dels EUA que el llibre sí que aconsegueix transmetre.
En cada estat per on Cora passa hi ha una ideologia diferent. Està pensat per mostrar diverses vies alternatives de tractar el tema?
Sí, per exemple, Carolina del Nord és un estat on manen els supremacistes blancs i fan un genocidi. Això no va passar així en la vida real, però si analitzes les lleis racials de després de l’esclavisme a Carolina del Nord i del Sud, i les portes a l’extrem, doncs seria el que hauria passat.
La idea li va sorgir fa disset anys, però ha vist la llum fa dos anys i va enllestir el llibre en només sis mesos. Com va anar tot?
A mi la idea m’agradava molt, però quan tenia trenta anys sabia que no era prou bon escriptor per sortir-me’n tècnicament i tampoc tenia la seguretat necessària per abordar el tema tal com ho mereixia. Però aquella idea em va acompanyar i al cap de catorze anys se me’n va acudir una que tampoc m’enamorava tant, i vaig pensar que havia d’assumir el repte d’escriure el llibre que feia temps que planejava.
Creu que se n’ha parlat poc, de l’esclavisme en general?
Vaig escriure la novel·la perquè tenia una ambició artística i també per transmetre la història que a mi m’interessava. Però és veritat que no se saben moltes coses sobre l’esclavitud i sobre el genocidi dels indis americans i que molta gent comença a llegir el llibre i hi descobreix molts aspectes nous, però no era la meva intenció. No tenia ganes de transmetre cap missatge, ni d’ensenyar res; simplement d’escriure aquesta història al·legòrica.
Quina seria l’edat mínima per llegir el llibre?
Doncs la meva filla tenia dotze anys quan es va publicar el llibre i va ser la primera vegada que va voler llegir un llibre meu. Se’l va endur a la seva habitació i no me’n va tornar a parlar més. En la segona pàgina ja es comença a veure la brutalitat de l’esclavisme. Però el tema s’ensenya als instituts i em sembla que és una bona eina per ensenyar la història del meu país.
Per fer una novel·la és necessària una documentació prèvia. Com ha estat el procés?
Per sort hi ha moltes coses que trobes a internet, molts dels relats dels esclaus del segle XIX ja s’han digitalitzat. En la dècada dels anys trenta, durant la Gran Depressió, hi havia molta gent que no tenia feina i el govern dels EUA va contractar escriptors per entrevistar esclaus i escoltar els seus relats abans que morissin. Hi ha molts detalls que els llibres d’història no recullen, però boníssims per a una novel·la, perquè el llibre sembli realista i descrigui el món dels esclaus: quina roba es posaven, què menjaven...
Com valora el fet d’haver guanyat el Pulitzer?
Quan vaig escriure el llibre no m’imaginava que tindria aquesta acollida que ha tingut, ni podia pensar que es traduiria a 35 idiomes, com així ha estat. Jo intentava explicar una bona història aprofitant tot el que sabia fer. Des que se’m va concedir els guardons estic més animat i tinc un millor estat d’ànim. Normalment estaria estirat al sofà amb les cortines abaixades, mig depressiu... Ara no, ara em dutxo cada dia, em poso roba neta, surto al carrer... [riu].
Se n’està preparant una adaptació en forma de sèrie. Va avançant?
En general els meus llibres tenen massa personatges negres perquè els adaptin al cine. Aquest cas és una mica diferent. Barry Jenkins, director de Moonlight, va parlar amb nosaltres, tenia grans idees per adaptar el llibre i ho ha convertit en una sèrie per a Amazon de vuit episodis i ara n’estan escrivint els guions. Si tot va bé, a l’estiu rodaran. Jo no hi participo; escriure un llibre no és el mateix que fer un guió per a la pantalla, s’ha de prendre decisions molt diferents si se’n fa una pel·lícula o una sèrie. Però tinc moltes ganes de veure què fan.
Després d’aquesta ressaca del llibre, ha començat un nou projecte?
La gira promocional pels EUA va acabar el desembre de l’any passat i des de llavors he estat jugant a videojocs durant un mes i a la primavera vaig començar a escriure un nou llibre. He viatjat bastant; per tant, encara no el tinc gaire avançat, però la setmana que ve ja tornaré a ser a casa i m’hi quedaré quatre mesos. Tinc moltes ganes de tornar a escriure aquest llibre.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
