sobre l’ensenyament
Agnès Esquirol
No hi ha pèsols buits
Ens valdrem de la força de la paciència
LL’excés de continguts i normes són com els sabons miraculosos de l’educació: prometen molt, però sense un bon magisteri que fregui amb traça no fan res
Anar a contracorrent cansa, però anar-hi sempre és esgotador. I ara ja no s’intueix l’ombra del llop a l’aguait de la presa, ara hi ha llops arreu passejant descaradament –i amb fums– amb la paella pel mànec i unes urpes esmolades per la ignorància i l’arrogància que amenacen a tort i a dret, dia i nit. I són tan pocs els magisters que fan torns de vigilància... Tanmateix, aquests magisters continuen somiant a guanyar la batalla, tot i que el setge educatiu que pateix el món que defensen –el seu món, el nostre món, el món de les paraules– és bestial.
Resisteixen. Amb paciència –apedaçada, recosida i sargida– i passió, per a poder posar un amor immens en la història d’un bri d’herba. Amb un feinejar tossut. Malgrat que a voltes la força els defalleix i se senten el cor consumit –com l’herba dels prats a la tardor– per totes les ovelles que hi han passat pel damunt. Encara resisteixen.
Clara constatació de la neteja a fons –amb lleixiu antilletres– de les humanitats al món de l’ensenyament. Clara reculada del pensament. Però no hi ha res a fer. I després explicacions i més explicacions dels ideòlegs de les reformes educatives de torn que no són res més que errors disfressats. Es vol fomentar en l’alumne la capacitat de treball en grup, la capacitat d’adaptar-se a les noves tecnologies..., amb l’accent posat en els processos, en els mecanismes... Però preferiria que els joves engreixessin la capacitat de fer palesa l’absurditat de plans pedagògics que no van enlloc, negant-se, per exemple, a llegir llibres fets per encàrrec i indigeribles, negant-se a ser mesells o simples titelles sense cap mena de gràcia, ensinistrats per gent que camina en cercle i els fan tornar al lloc funest i desolat del sense sentit, per gent que glorifiquen la mediocritat que s’infiltra pertot, tant que fins i tot les pedres es tornen ximples.
Educar no és ensabonar la peça de roba sollada en escreix sense fregar, perquè un cop seca, les taques tornen a sortir i, ves per on, encara són més grosses. Així l’excés de continguts i normes són com els sabons miraculosos de l’educació: prometen molt, però sense un bon magisteri que fregui amb traça no fan res.
I si nosaltres no som més que paraules encarnades, calen professors amb sentit comú que s’estimin els mots, la literatura, l’art... i no gent amb el títol de llicenciatura emmarcat però de personalitat epidèrmica que no atia res més que les ganes de tocar el dos; que sàpiguen amassar segons la massa; que puguin encomanar l’estima pel llenguatge –o pel nostre món, que ve a ser el mateix– mitjançant les bones lectures i el seu exemple. Lectures a través de les quals poder conèixer més a fons les paraules i intimar-hi perquè se’ns mostrin tots els seus racons i esplanades, ombres i clarors des d’on poder copsar un món ben bigarrat que altrament veuríem del color de gos com fuig; lectures, com pedres, que fan de passera per franquejar els buits que ens separen, mots que fan frases amb sang que bateguen, que commouen; lectures dels clàssics per fer nostre allò que és sense fons, infinit, múltiple.
L’exemple de Gandhi
Si les paraules són nans, els exemples són gegants. Em van explicar que un dia, una mare amoïnada pel fet que el seu fill menjava sucre a tota hora, va anar a veure Gandhi esperant que atesa la seva autoritat pogués convèncer el nen de deixar aquell mal hàbit; però Gandhi, després d’escoltar-la, la va fer tornar cap a casa tot dient-li que els rebria altre cop al cap de quinze dies. “Per què m’heu fet esperar quinze dies?”, preguntà la mare. Gandhi li va respondre que abans d’aquells quinze dies ell també en menjava força, de sucre, per la qual cosa tot advertiment o consell no hagués tingut ni cap sentit ni cap efecte.
Mentrestant ja fa temps que les classes magistrals no estan à la page (el que parla, sembra? El que escolta, recull?) i, per tant, ja no hi ha d’haver cap mestre que enfili bé l’agulla amb el fil misteriós i inesgotable dels mots per a poder brodar la reflexió; que els faci estimar el seu estudi; que els mostri que en la natura no hi ha res de superflu, que en la vida no hi ha instants buits ni pèsols buits.
Si els llops ens volen mansois –no com a rius amb torrents, sense ramals, empesos endavant, sinó com a basses d’aigües estancades i silencioses, tard o d’hora putrefactes, que no són mogudes per res, i de les quals tampoc no en surt res–, ens valdrem de la força de la paciència, que, com deia Leopardi, és la més estoica de les virtuts, precisament perquè no té cap aparença d’heroïcitat, i de l’encanteri del somni, que de vegades cal somniar. I així resistiran i resistirem un xic més, potser fins demà.
