cultura

CIÈNCIA & ROLL

David Bueno i Torrens

Teatre cerebral

Sem­pre que anem a tea­tre –sóc un gran afec­ci­o­nat– hi anem amb el cer­vell posat, altra­ment no podríem gau­dir de l’obra, perquè no la veuríem, ni l’escol­taríem, ni ens emo­ci­o­na­ria, ni podríem refle­xi­o­nar-hi. D’acord, pot sem­blar una obvi­e­tat. Tot el pro­ces­sa­ment i la inte­gració sen­so­rial els fem al cer­vell, i també és en aquest òrgan on gene­rem i ges­ti­o­nem les emo­ci­ons i hi ha les xar­xes neu­rals que ens per­me­ten refle­xi­o­nar. El que no és habi­tual és que un tea­tre dedi­qui tot un cicle a par­lar del cer­vell des de diver­ses pers­pec­ti­ves i en dife­rents for­mats, com acaba de fer la sala Beckett de Bar­ce­lona en col·labo­ració amb la Uni­ver­si­tat Oberta de Cata­lu­nya.

Ja he dit en diver­ses oca­si­ons en aquesta columna que obrir la ciència a la ciu­ta­da­nia és una neces­si­tat, per incre­men­tar la cul­tura científica social en un món on la ciència i la tècnica són pre­sents arreu, i per apo­de­rar-nos indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva sobre l’avenç, la gestió i el finançament dels des­co­bri­ments científics. Hi ha ini­ci­a­ti­ves molt interes­sants en aquest sen­tit, com els Esmor­zars de Ciència al 7 por­tes que des de fa un parell d’anys pro­mo­ci­ona aquest diari, fins a la Set­mana de la Ciència, que just aquests dies ha arri­bat a la 22a edició.

Tor­nant al cicle de la Beckett, s’hi han pogut veure espec­ta­cles com L’ale­gria, de Mari­lia Sam­per, i Psi­cosi de les 4.48, de Sarah Kane; semi­mun­tats com Incògnit, de Nick Payne; lec­tu­res dra­ma­tit­za­des com El meu nom és pro­grama, d’Oli­ver Kluck, i Ins­truc­ci­ons per a un futur govern soci­a­lista que vul­gui abo­lir el Nadal, de Mic­hael Macken­zie, a alguns dels quals he tin­gut el plaer d’assis­tir. També s’han fet diàlegs i tertúlies entre cre­a­dors cul­tu­rals i cre­a­dors científics oberts a tot­hom sobre els pro­ces­sos vin­cu­lats a la cre­ació, la memòria i el cer­vell, els quals han comp­tat amb la par­ti­ci­pació de per­so­nes de pres­tigi inter­na­ci­o­nal com el dra­ma­turg José Sanc­his Sinis­terra i els neu­ro­ci­entífics Diego Redo­lar i Xaro Sánchez (amb els quals tinc el plaer de col·labo­rar), a banda de mol­tes altres per­so­nes impli­ca­des en aquesta temàtica.

Fixeu-vos, tan­ma­teix, que he espe­ci­fi­cat “cre­a­dors cul­tu­rals i cre­a­dors científics”, atès que un dels nexes d’unió més clars entre la cul­tura i la ciència, davant d’aque­lles per­so­nes que s’entes­ten a man­te­nir-les en com­par­ti­ments sepa­rats, a vega­des fins i tot antagònics, és pre­ci­sa­ment que l’avenç d’amb­dues se sus­tenta en la capa­ci­tat cre­a­tiva de la ment humana. La Beckett i la UOC ens ho han demos­trat badant les por­tes del seu espai cre­a­tiu i cre­a­dor a la divul­gació i reflexió científica, en un con­text obert i trans­ver­sal, emi­nent­ment social. Una experiència que cal repe­tir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.