Mapa de teatres de cada cantonada

Aquesta temporada (busquen nou director) repeteixen Yerma de Projecte Ingenu (a la foto). Però evoquen Strheler, Ibsen, Duras, Ingmar Bergman i acullen la primícia de Link Link Circus, amb l’actriu i autora Isabella Rossellini.

Per quarta edició, el Tantarantana s’implica en la producció de les companyies seleccionades. I els grups són copartícips en la gestió i difusió de la sala. Ara hi ha tenim tres incorporacions noves: Obskené, El Martell i El Eje, que s’afegeixen a Cia. Casa Real i Col·lectiu La Santa. Ja han passat per aquest cicle les companyies La Calòrica, Dara i Ignífuga. La sala participa amb dos espais (Àtic i Baixos) que permeten variar la distància amb el públic. També tenen en altres cicles com la Red de Teatros Alternativos. Ara, per exemple hi ha la companyia de Madrid Proyecto 43-2, amb Viaje al fin de la noche, que forma part d’una trilogia que reflexiona sobre el conflicte basc.

Després d’anys en què Luis Pardo ha acaparat la segona hora de la Sala Muntaner, s’ha tornat a obrir a una línia més cabaretera. Després de Carlo Mô, ara hi ha aterrat un duet que també va fer furor en aquesta segona hora fa més d’una dècada: Los Modernos. Humor surrealista intel·ligent cuinat per un uruguaià i un argentí. També hi ha comèdia garantida a Cobi, Curro y Naranjito a primera hora.

A més de Llàtzer Garcia (Els nens desagraïts apareix ja al recull de crítiques), la Beckett també recupera Like si lloras dins del festival RBLs i dos textos de Claudia Cedó: Tortugues: La desacceleració de les partícules i L’home sense veu. També es fa un díptic de Josep Maria Miró amb Olvidémonos de ser turistas i Nerium Park. La Beckett també recupera el muntatge de teatre-circ estrenat al Grec dels Sixto Paz i Pcirc, Tender Napalm, i donen l’alternativa a Èric Balbàs i Roger Torns, destacats en el concurs Croquis-BCN: Elefant terrible.

Són obres amb una trama distòpica, que juga en una dimensió paral·lela o d’un fet tan quotidià però mirant des del telescopi teatral. El que marca el caràcter de les produccions és que els actors poden tocar les primeres fileres de les butaques. Des d’aquesta distància privilegiada (i celebrada tant per públic com per intèrprets) l’acció arriba sense filtres. Aquesta temporada tenen trumfos com el nou text de Roc Esquius, que dirigeix Sergi Belbel (amb Mireia ports i Cesc Casanovas del Polònia). Estrena imminent.

L’Escola Eòlia va decidir que necessitava un espai per oferir sales d’assaig i també llocs on representar muntatges. Dels exalumnes d’Eòlia i d’arreu. És una programació molt àgil dins de l’etiqueta teatre necessari parlen de Síria, 2017 (Khâlid, l’heroi cosmològic); del dol (Cinco tonos de azul), de la crisi de la maternitat (Úters penedits) o de la immigració del sud (El rey del Gurugú).

La sala de darrere del Teatre Victòria, al Paral·lel, aspira en la seva tercera temporada a fer-se un lloc entre el públic. Fidel a l’objectiu de promoure l’escena emergent, la sala vol ampliar el seu marc d’acció en l’acompanyament artístic, donant suport a artistes associats mitjançant coproduccions i intercanvis amb estructures internacionals. L’àrea de formació també ha de tenir un pes destacat aquest curs en què han programat vuit tallers intensius. Sempre en moviment, Hiroshima vol jugar a ser el festival més llarg de l’any i, per això, escull aquesta imatge que ens convida a ballar fins a l’extenuació. Hiroshima vol ser provocadora i, per això, tira de la imatge de l’artista resident des del primer any, Núria Guiu, fent l’equívoc que són el cartell d’un festival que s’allarga tot l’any. El ritme de visites de les companyies és frenètic.

En el cinquè aniversari de la sala, el director artístic es reivindica com la sala de les “velles tendències”. Per això, actualment acullen un cicle de titelles per a adults i estrenaran una retrospectiva dels monòlegs (principalment, de màscara) de Felipe Cabezas. En pocs dies, també s’estrena El bufón del rey Lear, una peça en què l’actor alterna el treball de commedia dell’arte amb el més dramàtic (com ja va fer a Bruto el curs passat). Però hi ha molt més. El cicle Yo gesto, la retrospectiva de Carlo Mô o el Cabaret Victòria de la sala.

Des del 2014, hi ha un clàssic al Maldà, El llarg dinar de Nadal (a la foto). Es repeteix perquè sempre deixa públic fora, tot i ser una història ambientada en una Amèrica decadent.El gran valor del Maldà és que l’escenari és una sala d’estar, com un menjador. Això fa que habitualment l’espai sigui l’escenografia. Res més. Aquest any, hi haurà una excepció. Quan els d’Els Pirates abordin una nova dramatúrgia a l’entorn de Brossa: serà El gran Fracaroli i es voltarà per tots els racons més insospitats.

En un antic plató de televisió, avui hi ha una sala de teatre. Es desvinculen de cap companyia o creador: pretenen ser el contenidor on hi hagi allò que els sembli interessant. Estan oberts a propostes. No tenen por de morir ensorrats perquè, diuen, poden ser peces de nou format, però també a reposicions de tots tipus i formats. Ramon Simó hi ha dit Shakespeare amb música i els Mali Vanilli hi han fet de les seves. Eclèctic, d’arrencada.

Semolina Tomic és l’ànima de l’Antic Teatre. Aquest desembre arrenca amb Anarchy, una peça en què ella hi actua (amb unes 40 guitarres repartides per la platea). És una peça de la Sociedad Doctor Alonso, uns veterans en l’escena inconformista performàtica. També Lali Álvarez (Ragazzo) impulsa ara tota una temporada de Barcelona (contra la paret), traslladant la impunitat policial, ara, a Barcelona. Amb casos coneguts i d’altres que han quedat enterrats, oblidats.

La nova temporada que arrenca amb la direcció artística de Ferran Madico ha plantejat donar una nova empenta a Brossa, el seu pes específic. Segueixen ben amatents a les noves produccions de les companyies d’arreu (des de treballs assajats com a treballs finals de l’Institut del Teatre) com Y me morí o Mama, fins a peces de companyies de notable trajectòria (com ara Perra de nadie, de la coreògrafa i ballarina Marta Carrasco –a la foto–, el titellaire Jordi Bertran, el ballarí transformat en actor Roberto G. Alonso, l’actor i dramaturg Manuel Veiga o el Projecte Ingenu de Marc Chornet). Però la programació es recentra en Brossa. Un bon exemple és l’aparició aquest Nadal de Hausson, Jugant amb la màgia. Si hi haurà més presència de Brossa és perquè es programa un cicle de Brossa i el cinema, perquè s’activa la Càtedra Brossa amb lectures i conferències i perquè es reimpulsa el Barribrossa al maig.