“No entenc l’obsessió per tenir raó”

Era allò que se’n diu una “assignatura pendent”. El que fa em sembla impressionant des de tots els punts de vista. I jo, que no em refio gens de la meva oïda, necessito productors. Refree ha aconseguit un so molt proper i profund.

Sí, va ser idea meva, però en Raül va posar els ulls com unes taronges, quan li vaig dir... No sé perquè se’m té com un abanderat de la puresa. Els meus primers discos eren molt naturals i gairebé acústics, però no perquè ho defensés especialment, sinó perquè era el que tenia més a l’abast. Jo escolto de tot.

La connexió va ser immediata. Jo vivia a Castelldefels, feia temps que no tocava amb ningú i, amb el temps, s’ha convertit en un germà. Quedem sovint, encara que no sigui per feina. Fa unes cançons meravelloses.

Home, és que és una merda. Cada dia estem pitjor...

[Rumia uns segons] Intento no crear ni inventar dolor allà on no n’hi ha, perquè simplement no hi tenim el dret. Intento, doncs, no aparentar ser una víctima, ni actuar com a tal. I no busco tampoc tenir raó. Si no la tinc, n’aprenc, coi! Així és com es construeix. A vegades guanyes i a vegades aprens. No entenc aquesta obsessió per tenir-la sempre.

No, la major part del treball consisteix a netejar i esborrar. En les lletres però també en la música. No és tant una qüestió que el missatge sigui clar com que sigui net.

Sí, és impactant veure el mal que han fet aquesta gent. En l’ofici d’escriure cal posar-se constantment en el lloc de l’altre, però hi ha casos en què això és molt difícil. Penses: què hi tenien a dins, aquests sacerdots? Els nivells de crueltat als quals va arribar aquesta gent són inexplicables.