Lletres

Cultura

El marquès de Camps, caçador i escriptor

Brau recupera ‘Cortal Marí’, una intriga amorosa que el terratinent i polític va publicar per primera vegada el 1921

Podia haver estat el nostre Faulkner, pel bigotet blanc, l’altivesa en el port i el gust per supervisar les seves extenses propietats muntant a cavall envoltat de gossos perdiguers, però ens hem de conformar a tenir-lo com el nostre marquès, el marquès de Camps, que no és pas poca cosa. I això que Carles de Camps i d’Olzinelles (Barcelona, 1860-Sant Sebastià, 1939), el segon marquès per designació papal d’un llinatge que es remuntava al segle XIII, va sentir, passada la cinquantena, la temptació d’escriure. Considerant que el seu pare, Pelai de Camps, era ja a finals del segle XIX el principal contribuent de la província de Girona i que el seu fill, Jordi de Camps i de Casanova, encara ho seria a mitjan segle XX, l’afició literària del marquès del mig és una de les demostracions més palpables que l’escriptura és sovint un acte inspirat per la vagància i del tot gratuït.

Els primers llibres del marquès, de tota manera, van ser fruit de les seves inquietuds diguem-ne formatives. Entre aquests textos que va lliurar a la impremta, poden enumerar-se En el reino vegetal no existen individuos (1895), Observaciones piscícolas en agua salada (1905), Ramaderia en general. Industrias que poden derivar-se d’ella (1906) o la definitiva Política agraria (1915). L’obsessió del seu pare per millorar el rendiment de les terres, que va permetre convertir la casa pairal, el Mas Ribot de Salt, en una de les finques més pròsperes del país, explica el seu interès per aquesta classe de literatura, dins la qual va ser una espècie de pioner a casa nostra. De fet, la preocupació per modernitzar el treball agrícola, sumit encara en pràctiques ancestrals, el van empènyer cap a la carrera d’enginyeria forestal, una opció insòlita entre els membres de l’aristocràcia, que preferien “seguir rutinàriament uns estudis de lleis que en cap cas pensaven exercir”, com observava fa anys amb perspicàcia la historiadora Elena Masó en un perfil biogràfic del potentat.

El 1912, però, es va treure de la màniga un inesperat volumet de contes: Del meu sarró, publicat el 1912 però que contenia alguna composició força anterior, com fa pensar la que, amb aquest mateix títol, havia concorregut als Jocs Florals de Girona el 1903. La majoria de les peces aplegades presentaven arguments mínims per sostenir el veritable interès del marquès: el maneig de l’escopeta, habilitat en la qual estava avesat des dels set anys, quan va matar el seu primer conill amb l’arma que li acabava de regalar el pare. Més endavant, desenvoluparia el tema amb més detall en un altre recull força més explícit, Caceres i caçaires (1917), llibre que, segons Xavier Trias de Bes, hauria de llegir “tot caçador il·lustrat”.

Potser va ser per l’amistat amb Narcís Oller que el 1921 va atrevir-se a fer el pas cap a la novel·la, sense abandonar aquell món de terratinents cultes, refinats i alhora boscans que coneixia tan bé. El resultat va ser Cortal Marí, publicada per l’Editorial Catalana dins la mateixa col·lecció que divulgava l’obra de Marià Vayreda, Víctor Català, Josep M. de Sagarra o Joaquim Ruyra, i que ara recupera, en una edició a cura del filòleg David Guixeras, l’editorial Brau. El llibre, dedicat precisament a Oller, narra una intriga amorosa força convencional, hiperventilada i previsible, però desprèn encara avui l’encant d’una època i d’un paisatge ben familiars al marquès. Algú que posseïa tretze mil hectàrees de terreny a 29 pobles d’entre el Gironès i l’Empordà (el quaranta per cent de les terres de Salt eren seves) tenia si més no el deure de conèixer bé els camps que trepitjava, encara que fos des del llom del seu corser. Aquest interès “arqueològic”, com en diu Guixeras, és una de les principals bases del llibre, ambientat en un mas (un cortal) de Castelló d’Empúries durant un estiu en què l’arribada d’uns invitats a la temporada de cacera alteren la vida dels amfitrions i els seus servents. L’escriptor Vicenç Pagès, en una valoració de la trama, hi veia una ambientació, en to menor, de Les relacions perilloses de Laclos, i en la figura de l’hisendat, “untuós i hipòcrita”, una variant del repulsiu Tartuf. Guixeras no és tan estricte i hi endevina “un aire de família” amb el món de Fages de Climent, Carles Bosch de la Trinxeria o fins i tot Josep Pous i Pagès. En qualsevol cas, el marquès de Camps, després d’una altra novel·la, Floren (1923), abandonaria la narrativa i es concentraria en la caça.

LA DATA

1921
és l’any
que el marquès de Camps va publicar la primera de les dues novel·les que va escriure.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda