“Si el missatge és sincer i transmet un sentiment, arriba a la gent”

Tot va començar amb la idea de recu­pe­rar un reper­tori nada­lenc del lli­bre del folk­lore de Joan Moreira. Un lli­bre que tot­hom tenia a casa, igual que la Bíblia, però que sovint no s’obria. Amb aquesta idea Xavier Borràs i jo vam pre­pa­rar un petit reper­tori i vam començar com a Quico el Célio i el Noi, sense cap pre­tensió.

Va ser de forma imme­di­ata. Aquell Nadal vam fer una dot­zena d’actu­a­ci­ons, Jordi Fusté les va seguir gai­rebé totes i ens va plan­te­jar fer alguna cosa con­junta. I així ampliem a Quico el Célio, el Noi i el Mut de Fer­re­ries i també el nos­tre reper­tori, que ja no seran només nada­les, sinó que tra­iem la pols al lli­bre de Moreira i fem tre­ball de camp perquè surti a la llum la riquesa de la música popu­lar de l’Ebre, que ja estava al car­rer. Hem tin­gut la sort que els nos­tres page­sos que can­ta­ven van con­ver­tir això en un ofici, com el cas del Cana­lero i lo Tei­xi­dor.

És molt de temps, més tenint en compte que dels vint-i-cinc anys en fa setze que sis dels mem­bres estem al grup. Va haver-hi uns can­vis al prin­cipi: Xavier Borràs per Qui­que Pedret i Santi Mar­to­rell per Josep Lanau. No és fàcil, perquè pas­sen coses a la vida per­so­nal de cadascú, coses com a grup, i ho hem superat tot com si fóssim una família.

En el tre­ball artístic i escènic, rebem el suport del públic, i això dona ener­gia, igual que els pre­mis. En algun moment de difi­cul­tats ha arri­bat un premi i ha estat un reco­nei­xe­ment que t’impulsa a tirar enda­vant.

Recordo espe­ci­al­ment quan la gent de l’Ebre es va tro­bar al car­rer en la lluita con­tra el Plan Hidrológico Naci­o­nal. Érem un ter­ri­tori que no estava cohe­si­o­nat i allò el va cohe­si­o­nar, i van flo­rir mol­tes coses a la superfície. La gent va donar moltíssim i nosal­tres vam apor­tar la música a aque­lla lluita.

La cele­bració més imme­di­ata serà per Nadal amb l’espec­ta­cle Lo mis­teri de Nadal, que farem en diver­sos muni­ci­pis, i segui­da­ment ence­ta­rem una gira amb un espec­ta­cle antològic dels vint-i-cinc anys, on intro­dui­rem el nou disc No tinc diners. A la pri­ma­vera publi­ca­rem un lli­bre, un cançoner amb les cent vint cançons que hem fet, amb acords sen­zills perquè tot­hom les pugui tocar i can­tar. També inclourà una història gràfica dels Qui­cos.

Sí, s’ha con­ver­tit en un espec­ta­cle tipus Els Pas­to­rets. La gent vol repe­tir i can­tar les matei­xes cançons, és un ritual.

I per què no hi hauríem de con­nec­tar? El fet de ser de l’Ebre no és cap bar­rera, la música de la terra et porta a una terra i nosal­tres fem el mateix que la gent que fa world music a tot arreu. Si el mis­satge és sin­cer i trans­met un sen­ti­ment, la música arriba a la gent. A més, en el món de la música d’arrel hi havia un buit, nosal­tres volíem que el públic xalés als nos­tres con­certs, no pre­teníem defen­sar la música tra­di­ci­o­nal i ser-ne acti­vis­tes.

Par­len de tot i des de dife­rents punts de vista, sense ofen­dre a ningú. La iro­nia dels nos­tres per­so­nat­ges ens per­met par­lar del que sigui. Fins ara hem fet el que crèiem que calia fer, vam par­ti­ci­par al con­cert del folk per la lli­ber­tat. Pen­sem que no hi pot haver gent a la presó per motius polítics i això s’ha de dir.

A l’Ebre can­tem i ballem la jota perquè és música pròpia, i hem inten­tat que la gent deixi de pen­sar que tenim la jota perquè som veïns d’Aragó. La jota és una música antiga que ve del mar, els cants de batre del Delta són iguals que els de les Bale­ars o d’Algèria. De fet, els ter­ri­to­ris que van estar més temps sota la influència àrab van con­ser­var més la música autòctona, la cul­tura àrab va ser res­pec­tu­osa amb la cul­tura popu­lar.

M’agra­da­ria que el temps que tin­guem per davant sigui com ara, amb il·lusió i sense espe­rar res. Mai hem espe­rat res més que fer la nos­tra música i trans­me­tre allò que pen­sem. Som cons­ci­ents que la cançó té un poder trans­for­ma­dor de la soci­e­tat i fem música per inten­tar millo­rar la soci­e­tat.