cultura

Poesia

Dolors Fernández

De Versalles a la flor d’opi

El poeta enyora l’amor, mai en renega

Par­lar de flors a la poe­sia actual pot sem­blar ver­sa­llesc si ens repre­sen­tem un jardí endreçat i llu­minós, aco­lo­rit i vivaç. Si, com a la por­tada del poe­mari La falsa flor, de Josep Anton Sol­de­vila, el que veiem és la flor de l’opi, pro­ba­ble­ment la nos­tra pers­pec­tiva canviï dia­me­tral­ment. Quan comen­cem a lle­gir i adver­tim el dibuix insi­nu­ant de la lluna en la fos­cor de la nit, el rugit del mar amb ona­des de tem­pesta, és hora de cor­dar-se el cin­turó. De segur que aquesta flor alguna cosa deu ama­gar. Res més inci­tant que una bona dosi de mis­teri...

I el que La falsa flor amaga dar­rere la seva flaire opiàcia és una rea­fir­mació de vida, “un glop de llum”, en parau­les de la seva pro­lo­guista, Pura Sal­ceda. Fent ser­vir una metàfora marina, aquest dar­rer poe­mari de Sol­de­vila –el desè– és una ampo­lla amb mis­satge a dins, una pro­me­tença que arriba a plat­ges solitàries. I qui no s’ha sen­tit així més d’un cop a la vida?

Fidel al seu lle­gat poètic, amb La falsa flor Sol­de­vila es rea­firma com un paladí de la paraula pre­cisa, de l’elegància del dis­curs, de la con­tenció del llen­guatge. I també com el serè poeta de l’amor, amb ver­sos lliu­res, harmònica­ment cons­truïts i amb un sen­tit del ritme, de la musi­ca­li­tat, pri­vi­le­gi­ats. N’hi ha pocs que, com ell, arri­bin a cop­sar l’essència amb una sen­si­bi­li­tat tan exqui­sida, amb tanta savi­esa i pro­fun­di­tat. D’aquesta intel·ligència poètica en diem lirisme, i és en aquest gènere, en el marc estilístic des­crit, on hem de situar aquesta rara joia que és La falsa flor.

El tema cen­tral és l’amor per­dut

El tema cen­tral del poe­mari, ja ho hem dit, és l’amor. Un amor per­dut, molt pre­sent i tan­ma­teix ins­crit en un temps pas­sat. Mal­grat això, la seva aroma és un miratge que no s’esborra mai: “Si la dansa / va ser només / aire, / nit, / corba / en el temps. // La falsa flor / és dibui­xada. // I molt bella.”

El poeta enyora l’amor i àdhuc el des­encís, el des­as­sos­sec que de vega­des li pro­du­eix aquest sen­ti­ment, mai en renega. El seu com­promís és amb el ful­gor de l’experiència amo­rosa i amb totes les seves mani­fes­ta­ci­ons, tot i assu­mint el seu caràcter fugis­ser, les feri­des que ens causa i la deso­lació que ens pot arri­bar a fer sen­tir. Al més pur estil romàntic –apas­si­o­nat– podem fins i tot tro­bar les remi­niscències tètri­ques d’un Poe: “Però jo la recordo ful­gent / en els cabells de la mort.” Jun­ta­ment amb metàfores petrar­quis­tes, òbvi­a­ment actu­a­lit­za­des, però que, en tot cas, ens reme­ten a un amor ina­bas­ta­ble: “Els guants de la nit no toquen l’amor.” I més encara, el gla­tir de la carn s’apa­re­lla amb el fatum més irra­ci­o­nal –d’acord amb un con­cepte pro­totípic de la poe­sia lor­quiana–: “A ferro hem matat i a ferro morim.”

Com a temes sub­si­di­a­ris el sem­pi­tern tem­pus fugit, ine­vi­ta­ble en qual­se­vol reflexió sobre les con­tingències de la vida, però en la seva versió més estoica. El poeta, aspi­rant a un estat d’ataràxia per­fecta, per­sis­teix, però el desig inter­romp el seu designi: “Cor­res, i els car­rers són mar extin­git, / només una ferida que no tanca, / una can­to­nada on tomba la vida / a l’altra banda del teu desig.”

No obs­tant això, el que dona veri­ta­ble sen­tit a La falsa flor és que el poeta, lúcid obser­va­dor del seu recor­re­gut vital, essent cons­ci­ent de tot ple­gat, no renunciï a l’amor, sinó que l’iden­ti­fi­qui amb una vida plena. En arri­bar a aquest punt, cal recórrer a un altre con­cepte filosòfic ben cone­gut, que és el riu horacià. Allò sub­ter­rani que flu­eix per sota dels poe­mes és el contínuum ina­li­e­na­ble de l’amor –sem­pre igual però alhora dife­rent– com ara el tu és el neces­sari com­ple­ment del jo, més encara, indes­tri­a­ble de l’autèntic jo poètic. En aquest sen­tit el vers més eloqüent és l’esplèndid: “El teu cor dis­fres­sat de mi.”

Aquest diàleg pro­fund entre poeta i vida arti­cula tot el poe­mari amb una deli­cada sub­ti­lesa. L’ori­gi­na­li­tat de La falsa flor és el seu eclec­ti­cisme a l’hora de reco­pi­lar les tra­di­ci­ons petrar­quista, romàntica amb bes­llums lor­quia­nes i mos­trar al lec­tor d’avui aquesta veri­tat, mit­jançant ver­sos autèntics, apa­rent­ment sen­zills, però tras­bal­sats per metàfores punyents.

Per tot ple­gat l’amor, mera­ve­lla i con­demna de la vida humana, és, al dar­rer poema-cançó-epíleg del lli­bre, un regal d’espe­rança que vol tren­car el male­fici del temps. Només per aquesta raó paga la pena esbri­nar com arriba a ser de falsa aquesta flor: “Porta’m allà on la llum. / Porta’m on neix el dia.”

La falsa flor
Josep Anton Soldevila
Editorial: Parnass Barcelona, 2017 Pàgines: 70 Preu: 10 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.