Fugint corrents de la zona de confort

Jabier Muguruza (Irun, 1960) canvia de vestit, però no d’esperit, en el quinzè disc que publica en el terreny de la cançó d’autor: Leiho bat zabalik (Una finestra oberta), en el qual explora nous paisatges sonors –elèctrics, aspres i atmosfèric– amb el guiatge del productor aragonès Javi Vicente Carasueño, executor també de les programacions electròniques que s’escolten en el disc. “Ha estat una decisió que estava gestant-se de fa temps i que s’ha desencadenat quan m’he plantejat que tocava sortir d’aquesta zona de confort en la qual estic instal·lat des de fa tant de temps. l el confort, en el món artístic, i suposo que també a la vida, està ple de riscos”, ens reconeix Muguruza, primogènit d’una influent nissaga de músics bascos, l’endemà d’haver fet posar la pell de gallina als que, en la presentació del Festival Barnasants, que mai no s’oblida d’ell en les seves programacions, el van escoltar cantar a capella que “la vida és més gran que les seves conseqüències”. “Vaig tenir, naturalment, les meves pors i els meus vertígens, però tenia una necessitat de canvi, plasmat en unes guitarres més aspres i uns elements electrònics que generen una atmosfera força diferent, crec, a la que m’és habitual”, subratlla.

Incitat a fer el pas després d’escoltar un disc de Tulsa, grup indie-folk capitanejat per la basca Miren Iza, Muguruza fa encara esforços per assumir el paper que estrenarà en cites com la que el 2 de febrer el durà a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat: manejar, a l’escenari, samplers a més de paraules. “És un so menys amable”, reconeix. “Suzanne Vega deia que tenia una petita veu per explicar petites històries, la qual cosa sempre m’he fet meva. Ara, però, em plantejo si els temps que vivim no conviden a conjugar amabilitat amb una mica de duresa”.

Muguruza, a diferència d’altres projectes però tal i com ha estat fent últimament, encarrega a Iñaki Irazu, Gerardo Markuleta, Lourdes Oñederra, José Lusi Padrón, Harkaitz Cano, Ángel Erro, Iban Zaldua i –per primer cop– Iñigo Astiz l’autoria dels textos del treball, en què Ander Mujika es fa càrrec de les guitarres elèctriques i Miren Iza, la cantant de Tulsa, ofereix diàfanes segones veus. A Leiho bat zabalik, transforma en llum una cançó més aviat fosca amb la voluntat “d’obrir finestres” i no assumir “la cultura del precipici”. “Una de les moltes frases que existeixen sobre les funcions de l’art i la cultura és accentuar el sentit crític i la sensibilitat, intrínsecament lligada a l’amor a la vida”, assenyala. Kontraesanak, obra d’Iban Zaldua, anima –amb murrieria– a entendre les contradiccions com a part de la mateixa vida (“Soc més de ciutat que l’asfalt, però vesteixo amb roba del monte, com a bon basc”) i, a 140, escrita per José Luis Padrón, qüestiona l’acceptació acrítica de noves formes de comunicació (“Sé què pensar, què sentir. Sé que dir. Sé com expressar-ho. Vull ser davant teu. M’agafo a aquesta paraula, a cap altra. Però no hi cap, l’esborraré, com qui suprimeix una gran veritat”).

Un disc, en resum, al qual el temps ben segur concedirà importància en el recorregut d’un músic que lamenta que es potenciï una forma de vida en què la cultura hi té un “paper difícil” i que els “xafardejos, ocurrències i gracietes d’aquesta perruqueria global a la qual es refereix el poeta basc Harkaitz Cano” jugui en contra de la “profunditat, l’assossec i el pensament”. “Soc un privilegiat”, subratlla Muguruza, tanmateix. “Jo, en aquest ofici, m’he pogut mantenir i ser creïble, la qual cosa no és fàcil quan fas una música amb caràcter minoritari cantada en una llengua minoritzada. Hi ha gent del meu entorn, cantautors, que d’ençà la crisi ho estan passant realment malament”.

Acabem parlant de la seva relació amb Catalunya d’ençà del seu debut l’any 1996, marcada per la seva participació en homenatges a Maria Mercè Marçal i Jackson Browne, així com de les gravacions d’alguns dels seus discos al Vendrell i experiències inoblidables com la que va significar, per a ell, cantar davant infants –un perfil de públic que, sigui en discos o llibres, es té més que treballat– al Casal de Camprodon. “Al matí, els alumnes de l’escola, alguns de molt petitons, van omplir el teatre i jo, espantat, els deia als professors que el concert era en una llengua que no entendrien. Però em van dir que no passava res i vam xerrar, cantar... Va ser una veritable meravella, i em sembla oportú explicar-la ara que us diuen tantes barbaritats sobre el que, a Catalunya, es fa amb la llengua a les escoles.”