Els mil amics de Xavier Carles i Xavier Batllés

De gens convencional es pot qualificar la segona aventura discogràfica de Xavier Carles (Barcelona, 1959), un lletrista establert a Sant Vicenç de Montalt (Maresme) que, en un tête à tête prolífic i sense presses amb l’històric Xavier Batllés (artífex de bandes laietanes com ara l’Orquestra Mirasol i La Rondalla de la Costa, a més d’arreglador de Marina Rossell i Maria del Mar Bonet), acaba de publicar Desconeguda, un disc de cançó mediterrània i textos recitats sobre música clàssica cuinat amb una imponent llista de complicitats: Toti Soler, Paco Ibáñez, Pi de la Serra, Pau Figueres, Eliseo Parra, Ravid Goldschmidt, Rusó Sala, Feliu Ventura, Joaquín Carbonell, Pep Pascual, Manel Joseph, David Pastor, Aleix Tobias, Javier Mas, Laura Simó... “En Xavier [Batllés] era qui els coneixia i els va anar trucant, però amb molts d’ells, com per exemple en Toti [Soler], amb qui estem treballant en un disc d’homenatge a Leo Ferré, hi he creat uns vincles”, revela Carles, un apassionat dels poetes romàntics i barrocs d’ençà que, “amb onze o dotze anys”, es passava hores al sofà de casa amb els llibres del seu pare. “En Paco Ibáñez m’anomenava el clandestino perquè, de fet, a qui coneixien era a en Xavier Batllés, no pas a mi, però si tota aquesta gent s’ha avingut a col·laborar és que tan malament no ho dec fer”, somriu.

Desconeguda, elaborat durant divuit mesos a l’estudi que té a Gràcia Batllés, autor de totes les músiques i amb qui Carles ha treballat “sobretot, mitjançant la intuïció”, té entre els seus puntals el tema que dona nom al treball, dedicat a Ovidi Montllor. “No únicament tenia els nassos, l’Ovidi, de dir allò que ningú no s’atrevia a dir sinó que ho feia de manera magistral. I, això, a mi, en l’època, em va fer reflexionar molt: Com podia algú tan creatiu que deia el que pensava estar tan arraconat?” Hi ha, també, un record a Leonard Cohen (L’absent, amb col·laboració de Javier Mas, estret col·laborador del quebequès, que recordava a Carles com l’autor de Suzanne li deia constantment de fer les coses slooowly, o sigui lentament), cançons de bressol cantades a capella, recorreguts “sensuals” amb l’Adagio d’Albinoni flotant i música de Mozart amb poemes capgirats del segle XVIII. “Una mica inclassificable, oi?”, pregunta amb sornegueria. “Me n’he adonat, al final de tot plegat, que el disc, al capdavall, és un viatge per les diferents formes d’estimar”, conclou. Carles i Batllés, incansables, ja estan immersos en la gravació d’un nou disc.