Una nit entre amics

El 2005, quatre nois arribats de diferents punts del país van coincidir en un pis del carrer Muntaner de Barcelona, on intentaven canalitzar la seva creativitat difusa a través de diferents projectes força improbables, entre ells conquistar les veïnes del cinquè. En un d’aquells dimecres “que no passa res”, un dels nois va imaginar una rima (“Tu vols més petons, depèn del Dow Jones”) i als altres els va semblar tan sublim que va ser l’embrió de la seva primera cançó: 36%. En una tarda van gravar una maqueta –Catalonautes– amb aquesta i altres tres cançons per presentar-se al concurs Sona 9, només per viure una experiència més i riure una estona... i van arribar a la final. No van guanyar el primer premi, però sí el premi del públic, segons ells per la implicació molt activa de les seves mares. Aquí comença una història que els fans d’ Els Amics de les Arts ja coneixen prou bé, però que explicada per ells en directe, amb profusió de detalls surrealistes, continua sent molt divertida i explica bé el caràcter d’un grup que mai no s’ha volgut donar gaire importància i sempre ha reivindicat la seva normalitat i l’eliminació de les barreres habituals entre les estrelles del pop i els seus seguidors.

Això es va fer molt evident divendres a la gran sala del restaurant Lotus Blau de l’Hotel Balneari Termes Orion de Santa Coloma de Farners, completament plena per assistir a la segona nit del Festimams El Xitxarel·lo. Aquest festival d’humor i gastronomia vol anar més enllà del típic monòleg amb propostes com una nit amb Els Amics de les Arts en què el grup gairebé no va cantar –Ciència ficció, dedicada a una noia del públic que feia 20 anys, Jean-Luc com a cloenda, i poca cosa més– i sí va explicar moltes anècdotes, com en les primeres gires, quan la falta de repertori es compensava amb llargues i parateatrals xerrades entre els seus membres, menys improvisades del que semblava. Divendres, algunes històries van anar emergint a petició del públic, encoratjat per l’intrèpid presentador, Fel Faixedas, i d’altres van ser proposades pels mateixos músics en un Power Point amb el títol Coses que no hauríeu de saber, amb frases tan intrigants com ara Lo dardo pel cul, Lucy Perales, Muerte, muerte i Futbol femení, que amagaven singulars històries d’uns músics en ruta.

Sense entrar gaire en detalls, Lo dardo pel cul feia referència a un concert a la sala Lo Submarino de Rasquera, on el grup va haver de competir amb la fressa que feien uns parroquians més interessats en els futbolins i, sí, també en els dards, amb exabruptes inclosos. Lucy Perales és el personatge inexistent que l’Eduard va entendre que invocava el públic d’un concert que, en realitat, estava cridant “Tú sí que vales”, sense que això tingués tampoc gaire sentit. Muerte, muerte és el que va acabar cridant mig passatge d’un avió quan aixecava el vol, seguint l’exemple de la secció de vent d’Els Amics de les Arts, en un moment de catarsi col·lectiva. I Futbol femení fa referència a un dels primers concerts que el grup va oferir, a la sala Mariscal de l’Estartit, en una nit que va acabar en una orgiàstica celebració de futbol i rock-and-roll, amb el propietari del local, el mític Llorenç, i les jugadores d’un equip en èxtasi, mentre els Amics intentaven tocar les seves cançons enmig del sarau.

Com a convidat d’excepció va aparèixer Eloi Vila, que va tenir els Amics al seu programa Al cotxe (TV3). I cap a quarts de dues de la matinada va acabar una nit rodona, després de gairebé quatre hores amb una excel·lent proposta gastronòmica –per obra i gràcia de Raül Cuadras, xef de l’espai gastronòmic Mams d’Arbúcies, que divendres també feia anys– i un espectacle inèdit en la carrera d’Els Amics de les Arts, que s’haurien de plantejar repetir-lo. El 24 de febrer el Festimams continua amb Pep Plaza.