Patrimoni
Francesc Canosa
Periodista i escriptor
“Sixena prova que Espanya no existeix”
A Castella no li ha importat mai Sixena: no és la seva història. El més increïble és que Aragó s’hi hagi venut
El pla és: primer, manllevar el cos, els objectes artístics; després, l’ànima, la memòria
Sixena formava part del comtat d’Urgell. La corona va omplir el convent de tresors artístics i de diners
Al ruïnós monestir de Sixena no només hi ha obres d’art que tremolen per la seva supervivència després d’haver estat requisades dels museus catalans. També hi deambulen intranquils els fantasmes del passat, els de la corona catalanoaragonesa, que molesten més que cap altra cosa els instigadors del conflicte pels béns del convent. “Els volen matar i enterrar”, exclama el periodista i escriptor Francesc Canosa (Barcelona, 1975), que ha escrit un lluminós llibre que deixa clar de què va la pel·lícula de Sixena.
Algú es creu que va d’art? Sixena: la croada de la memòria (Editorial Fonoll), escrit amb estil propi i excel·lentment documentat, és la seqüència dels fets històrics, inclosos els del present, perquè, per la seva excepcionalitat, han entrat de cop a la història. De l’ahir i l’avui, passats per la batedora, en surten connexions extraordinàries, com l’estirp d’Indiana Jones del patrimoni català que enllaça el bisbe Messeguer, els monuments men de la Guerra Civil (Lamolla, Crous...) i els actuals tècnics del Museu de Lleida (el seu director, Josep Giralt, i els conservadors Carmen Berlabé i Alberto Velasco). Gent que es va deixar i es deixa la pell per protegir molt més que uns objectes: la memòria.
El llibre es presentarà dijous al Museu de Lleida i, més endavant, a Barcelona. Mentrestant, Canosa ja prepara el seu futur estudi, sobre el canal d’Urgell, “la història de la veritable conquesta de l’oest catalana”.
“Si Aragó hagués volgut ser mediterrani, avui tindria tot un altre aire, més obert, més alegre, més europeu. La influència de la Meseta, amb les seves ‘parameras’ desolades, no li ha fet més que mal; avui en sembla una continuació, quan tot el cridava a ser-ho de Catalunya. [...] Convertint Aragó en un annex de l’interior de la península, n’ha fet un país endarrerit i pobre, tancat i rutinari.” En l’epígraf del seu llibre, trobem aquesta reflexió que va fer Joan Sales el juliol del 1937. Aquesta és una de les claus per entendre el cas Sixena?
Sí, perquè ens diu que ve de molt lluny. Sixena apareix com Mr. Bean. Pam! I tothom diu: “Què és això que ha caigut a terra? D’on ha sortit?” Però el cas és que això feia segles que hi era. Per què incomoda i inquieta tant Sixena? Doncs perquè demostra clarament que Espanya no existeix, que és un invent. Sixena ha ressuscitat el passat, la memòria –els cadàvers!– de la corona catalanoaragonesa. Sixena és la tremolor de la veritat. I quin és el pla d’Espanya? Primer, manllevar el cos, és a dir, els objectes artístics; després, l’ànima, la memòria.
El que menys importa és l’art?
El veritable botí no són les obres. Sixena no va d’art. Va de política, de religió, de cultura... Va d’ossos, de persones, de sentiments... Ens volen arrabassar la memòria perquè saben que sense memòria no podrem viure. Sense objectes podríem viure, però sense memòria, no. Ni la denominació corona catalanoaragonesa els agrada. No els agrada res que invoqui aquesta memòria. No volen acceptar que això va ser cosa d’un barceloní i d’un lleidatà que en una road movie de suor i sang van conquerir tots aquests territoris i després van fer el xalet espiritual per a monges de casa bona que és el monestir de Sixena. Sixena formava part de les possessions del comtat d’Urgell, ull! El comtat d’Urgell, el comtat de Barcelona... la corona va farcir el convent de tresors artístics.
I de diners.
No pararà mai d’enviar-ne. Quan entra en escena la dinastia castellana dels Trastàmara, deixa d’arribar-hi res. Els membres de la saga dels Urgell acabaran tots confinats al monestir. Sixena es converteix en una presó. És el final. El cel a la terra es transforma en l’infern a la terra. I Sixena entra en decadència. Mai més es recupera. Quan les monges necessiten calerons per anar tirant, a qui recorren sempre? Al bisbe de Lleida. Ningú més les ajuda. “No esperamos conseguir nada del gobierno”, li escriuen. I si cal li venen obres “para enriquecer su seminario”. A Castella no li ha importat mai Sixena, perquè no té res a veure amb la seva història. Com va escriure Joan Sales, que Aragó hagi acabat apostant per Castella és un dels enigmes més inexplicables. Del monestir de Sixena, n’acabaran dient El Escorial de Aragón! S’han venut a la pell de frau i els ho han fotut tot: també la seva memòria. Va d’això, la pel·lícula de Sixena. Si et quedes amb el frame de les obres d’art, coitus interruptus i no entens res. Aquesta és la trampa dels trilers: volen que només vegis que hi ha unes sentències judicials. Un Mr. Bean que cau per sorpresa. I no.
La culpa és de Jaume I?
És el rei jedi de Sixena. Jaume I sempre recordarà la seva àvia, la reina Sança, la fundadora del monestir. I anirà obsessivament a Sixena perquè és el lloc on resideix l’esperit de la família. L’esperit de la família desestructurada de la corona. De fet, en el seu primer testament va deixar dit que volia ser enterrat a Sixena. Més tard rectificarà i es decidirà per Poblet.
En el llibre descriu el perfil d’alguns dels foscos capellans que van maniobrar per partir el Bisbat de Lleida a les darreries del franquisme. Si la diòcesi no s’hagués acabat esquarterant, tindríem cap litigi avui?
És curiós, perquè aquells capellans havien estat educats aquí, a Catalunya, però hi ha un moment en què es passen a la dark side. Evidentment que la segregació de Sixena i de les parròquies de la Franja ho desencadena tot. S’acostuma a dir que es va dinamitar una història comuna de vuit segles. Fals: era de setze segles. Anscari Mundó, monjo de Montserrat, que és qui en sabia, ens diu que arrenca en l’època dels romans. I a Espanya, en la seva ficció, això no els quadra i han de passar la piconadora. L’Espanya única i letal. “La nueva diócesis nos dará la tranquilidad de no sentirnos presionados por una cultura ajena a la nuestra.” Aquí ja t’estan negant la corona catalanoaragonesa. Tornem a Joan Sales: Aragó s’ha entregat als braços de Castella. I fixa’t que es carreguen el Bisbat de Lleida en plena democràcia. Però el cert és que s’estava preparant des de feia temps. Com? Amb faules mitològiques. No és nou que als catalans avui ens acusin d’espoliadors, això també ve de lluny. Ve de la Guerra Civil. Els catalans van anar a cremar les esglésies d’Aragó i van robar les obres d’art. I vinga anar-ho repetint, fins avui.
“Quan ho veuen salvat, t’acusen de lladre i de vampir d’un poble.” L’artista Apel·les Fenosa va treure aquesta impressió d’Aragó després d’haver rescatat centenars d’obres del foc en plena fúria iconoclasta el 1936.
I així tracten avui Josep Gudiol, un altre dels monuments men catalans que es van jugar la vida per protegir art aragonès i la joia de Sixena: les pintures murals de la sala capitular. No volen només arrencar els frescos del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per endur-se’ls a Aragó: si poguessin, arrencarien el cap a Gudiol.
Tot i les múltiples ombres, en el cas Sixena també hi ha llums: mai fins ara el poble català havia defensat amb tanta convicció el seu patrimoni.
Mr. Bean espetega a terra en un moment molt concret. I el seu pam!, a banda de ressuscitar els cadàvers del monestir de Sixena, ha despertat una tribu prehistòrica: els ilergets, que sempre han perdut però que sempre han lluitat. Ara se’ls han inflat els nassos i s’han acabat erigint en l’autèntica consciència de Catalunya. En el disc dur de Catalunya. Han estirat les orelles a Barcelona: “Eh, nois, que no és que tinguem aquí un museuet, és que aquesta història és de tots. Mireu, que aquí tenim un sarcòfag d’Isabel d’Urgell, la germana de Jaume d’Urgell, i amb ell s’acaba tot, poca broma.” La societat lleidatana ha arribat a aquell punt del “ja n’hi ha prou”. I hi ha arrossegat tot el país. S’han invocat els morts, els nostres morts, i la gent s’ha indignat. La gent ha captat de què va la pel·lícula: Sixena ha fet visible el que era invisible. Els morts. No: els moribunds. Els zombis. Hi ha hagut un front únic, i això només passa en els grans moments de la història. La defensa de Sixena ha estat un moviment tan transversal, d’ideologies tan dispars, i demostra tan clarament que no té a veure amb la religió, que et diria que és la primera mostra de superació de la Guerra Civil.
La perifèria ha estat, per una vegada, el centre?
Catalunya té un problema oftalmològic. Un problema de mirada. Barcelona, històricament, ha estat estràbica, perquè a voltes ha mirat París, Nova York, Madrid... I a comarques és miop. En un país seriós no passa. Catalunya és un pollastre decapitat. El cap, Barcelona, ha anat per una banda, i el cos, comarques, per una altra. I això és el que ha fet alçar els ilergets del segle XXI. La terra ferma, forta, decidida, constant, s’ha s’alliberat amb aquest “ja n’hi ha prou”. I el fenomen ha passat en un moment fràgil, de funambulisme del país, pel procés d’emancipació nacional. Ha passat en l’imperi de l’Espanya nacionaljudicial, on no hi ha política, tot té resposta al jutjat.
I des del jutjat s’activa l’assalt al Museu de Lleida l’11 de desembre passat. En el llibre revela un detall fins ara desconegut: que els agents de la Guàrdia Civil es feien ‘selfies’ amb els sarcòfags gòtics de les monges, entre els quals, el d’Isabel d’Urgell.
Sí, i algú ofès els va cridar l’atenció: “És necessari?” Van entrar amb el Compromís de Casp 155 del segle XXI. Tinguem-ho present. Es van endur la tremolosa Isabel d’Urgell dins d’una caixa. Ells la volen matar i enterrar. I nosaltres la volem viva. Això és el que defensava la gent al carrer. Perquè Sixena no és un objecte, no és un quadre. Sixena és un subjecte: som nosaltres. I tenim la raó, senzillament perquè existim. No poden fer un “Ctrl + Alt + Supr”. Podran tenir l’objecte de Sixena, però no la seva ànima. Et confesso una cosa: soc dels que creuen que Isabel d’Urgell acabarà tornant. I viurà.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
