Cultura

Llucia Ramis

Periodista i escriptora

“Créixer consisteix a no tenir on tornar”

Abans de relaxar-se, la narradora passa per un trauma i pren consciència que no pot canviar les coses

Si a Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013) la periodista i escriptora Llucia Ramis (Palma, 1977) tractava de la seva família materna d’origen belga, a Les possessions, una novel·la guardonada amb el premi Anagrama, recupera un passat fosc que va esquitxar aquesta mateixa branca: el suïcidi de l’empresari Benito Vasconcelos el 1993 que va matar abans el seu fill i la seva dona. Enmig d’aquesta història la narradora es debat entre dues relacions amoroses, un pare que després de jubilar-se sembla que s’ha tornat boig i la pèrdua de la casa familiar que fa més fràgil encara la seva identitat de periodista mileurista.

Com marca a la narradora aquest ‘fantasma’ familiar?
L’exemple de la família serveix com a metàfora d’una realitat més general: la corrupció, que està tan generalitzada que ja no li fem cas: està al món urbanístic, però també al polític i editorial i a tot arreu. Forma part de la nostra societat, però sembla que no vagi amb nosaltres. Per això tracto del problema que té el meu pare amb uns veïns que volen fer una urbanització a Mallorca, una història que va passar l’any 93, quan se suposava que havia d’acabar l’era del pelotazo i en realitat s’encetava. Després hi ha la història del meu avi, que era soci de l’empresari madrileny que va matar la seva dona i el seu fill i es va suïcidar.
Com es pot entendre un cas així?
Crec que avui aquest empresari implicat en martingales econòmiques no s’hauria suïcidat perquè la corrupció està a l’ordre del dia. I en aquell moment, precisament pels valors, es va sentir superat i tenia vergonya. Pensa que no sabrà viure fora del seu estatus i per això prefereix aniquilar la família, o potser estava deprimit: tot són hipòtesis.
La narradora investiga aquest cas i dona una visió força pessimista de tot plegat.
En part és l’educació que hem rebut la gent de la meva generació. Hi ha molts silencis, començant pel del franquisme. Són temes tabús, no només familiars, sinó socials. Em van educar uns pares progres dient-me que els diners són dolents, que havia de lluitar pels meus ideals, i fins l’any 2007 m’ho vaig creure. Aquest any comença la decadència i veig que això no era el que m’havien dit que podia esperar si feia les coses ben fetes. Gràcies a la crisi, hem entès que les coses no funcionen així. El pare és el personatge idealista que està tan capficat en la seva lluita que al final perd el cap, i en canvi la narradora fa tota una sèrie de coses que, en el fons, estan marcades pels prejudicis perquè: ens acostem a les persones per la seva manera de ser o perquè compartim uns valors?
És una supervivent?
S’adona que no pot ser tan inflexible i moralista perquè es tornaria boja com el pare. Però abans d’arribar a relaxar-se, passa per un trauma: pren consciència que no pot canviar les coses.
Un cop fort que rep és la venda de la casa familiar a Mallorca.
La casa no és seva però quan la venen ho sent com un atac personal, perquè hi té tots els records d’infància. Aleshores la mare li diu: créixer consisteix a no tenir on tornar. La narradora perd la identitat quansent que no pot tornar enrere i ja no sap si pertany a Mallorca o a Barcelona.
Un altre dels personatges clau és el pare. Què representa?
Després de jubilar-se es queda aïllat i la novel·la també va d’això: de la por de perdre la pròpia veu. L’any 2007 començaven les xarxes socials que donen la idea falsa que tindràs una veu, però en realitat només és soroll. Ell escriu un blog per denunciar que li han posat un mur a la seva propietat, però ningú li fa cas. És una mica com la nostra generació, que ningú ens ha tingut en compte: primer perquè érem molt joves però ara, que ja tenim 40 anys, continuen dient que ho som i no mereixem les coses. Som una generació que no es mobilitza, cert, i està desil·lusionada per l’estafa amb què s’ha trobat.
Dona voltes també al periodisme.
Una de les qüestions és fins a on volem saber. Ara parlen de la postveritat, però la volem saber de debò, la veritat? Saber-la implica una responsabilitat que no sé si estem disposats a assumir perquè sempre defensem els nostres, la nostra ideologia, encara que els fets ho desmenteixin. Sempre trobaràs la manera de justificar la mentida.
Reconeix que és una novel·la d’auto-ficció?
És un joc que propos i cadascú en farà la lectura que voldrà. Però el nom de la narradora no apareix, com en les meves novel·les anteriors. Els personatges estan inspirats en persones reals i el que més vaig patir és amb el meu pare, a qui vaig demanar que llegís la novel·la i ara li encanta.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalia i The Weeknd col·laboren per oferir un remix de ‘Blinding Lights’

barcelona

Barcelona es Manifesta

barcelona
Lluís Danés
Director de cinema

“La societat es creia invencible i es va enfonsar com el «Titanic»”

Barcelona

El Neu! programa Mazoni, Nico Roig, Tona Gafarot i Uma

girona
cinema

Sobreviure dibuixant

Barcelona

Localitzen deu noves tombes a Romanyà

santa cristina d’aro
canvi de presidència

Joan Sala serà el nou president d’Editors.cat

previ a la nit de santa llúcia

Jill Schoolman i Chad W. Post, premi Cendrós

Marina d’Or assalta el Lliure

BARCELONA