Cultura

Monzó, Premi d’Honor

El narrador barceloní es converteix, als 66 anys, en el segon escriptor més jove que rep el guardó d’Òmnium Cultural

“És tan escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent, amb la presó de Cuixart!”
“Estic content per ser al costat de Joan Oliver, Pere Calders i Mercè Rodoreda amb el premi”
“Si no sabés castellà, difícilment entendria textos que apareixen en català”

Va ser un plaer passar una estona ahir amb Quim Monzó Gómez, 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que patrocina Òmnium. Ho va ser perquè és molt car de veure, pràcticament no dona entrevistes ni participa en actes públics. Viu quasi exclusivament per al seu article diari, i ens va confessar que només descansa dissabte al matí. No sé si perquè feia anys que no el veia, em va semblar brillant i ocurrent, sempre amb la mirada cap al detall, amb les orelles ben obertes. Després que l’escriptor valencià i membre del jurat Martí Domínguez fes la glossa, li va agrair que fos una de les poques persones en molt temps que pronunciava bé el seu cognom. Tampoc es va mossegar la llengua quan es va pronunciar sobre la situació actual després que el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Maurí, expliqués que el president, Jordi Cuixart, no havia pogut fer la trucada perquè fa 142 dies que està pres a Soto del Real. Malgrat que en els seus articles pràcticament mai parla de política, no va callar: “Hi ha una cosa absolutament anormal. Per primera vegada en cinquanta convocatòries, el president d’Òmnium no pot trucar al premiat per comunicar-li que ha estat premiat. Mai havia passat! Per què passa això? Perquè Cuixart és a la presó. És tan escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i tan sorprenent l’absoluta complaença amb què mitjans suposadament crítics amb la situació eviten respondre... A partir d’aquí no hi ha més coses a exposar. Normalment quan el premiat respon a la trucada agraeix amb il·lusió el premi, però només vaig rebre un full de paper, una carta escrita a mà i datada a Soto del Real. He intentat preparar diferents esborranys de resposta per substituir la trucada, però ha quedat allà perquè no sé què dir. Li podria haver dit que moltes gràcies, que em sap greu la situació, però no me’n surto i l’esborrany continua allà, en un racó. Aquesta ha estat la primera impressió. Una altra ha estat pensar si tenia alguna malaltia que no conec i que fa que em premiïn. Com aquells que reben guardons honorífics perquè estan malalts de càncer. Espero no palmar-la d’aquí a uns dies.”

Al llarg d’una obra iniciada el 1976, Quim Monzó ha rebut el premi Prudenci Bertrana, el de la Crítica Serra d’Or en diferents ocasions, el Nacional de Literatura, el dels escriptors catalans de l’AELC pel conjunt de la seva obra, el Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català i el de Ràdio Associació de Catalunya. Tot i que aquests guardons són de la crítica o de reconeixement de trajectòria, Monzó va manifestar que té una relació molt estranya amb els premis, que tampoc sap com interpretar “l’honor”, que significa aquest premi: “Jo, els premis mai me’ls he acabat de creure. No tan sols els premis que concedeixen les editorials, que, per poc que t’hagis mogut pel món editorial, ja saps com estan de preparats i cuinats, on els jurats signen el que ha decidit una instància superior.” Va posar com a exemple els honorífics com el premi Nobel, qüestionant la validesa de les valoracions i els que se’l mereixen i mai no els el donen: “Si mirem el Premi d’Honor veiem escriptors importants com Joan Oliver, Pere Calders o Mercè Rodoreda... Estic content per ser al costat d’ells, però després penso: i el Joan Brossa? És clar, qui ho va decidir segurament va trobar que n’hi havia un altre que s’ho mereixia més... La meva percepció és d’agraïment.”

Amb el seu to sorneguer, però amable, Quim Monzó va argumentar que sobre les tres paraules de lema que hi havia sota el logo d’Òmnium, “Llengua, Cultura, País”, va assegurar que “la que està pitjor és la llengua, que segueix sota uns mínims poc acceptables. Sovint tinc la sensació que si no sabés castellà, difícilment entendria molts dels textos que apareixen en català.” Va insistir en la problemàtica del deteriorament imparable de l’idioma, malgrat que “des del 2010, Catalunya ha viscut en una faramalla d’il·lusió independentista, però que ha deixat arraconada la llengua. La situació segueix igual que abans, camí cap a una irlandització imparable del català. Jo voldria tenir un estat propi, però tenir un estat propi no altera la situació, perquè Irlanda és un estat i l’irlandès viu una situació lamentable; i Occitània no és un país independent i la situació de l’occità és també penosa.”

Amb una dotació de 20.000 euros, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes acaba de renovar el seu jurat, format en aquesta ocasió per Margarida Aritzeta, Marc Artigau, Fina Birulés, Marta Buchaca, Lluïsa Julià, Isidor Marí, Joan Mas i Vives, Anna Sallés i Martí Domínguez. El premi serà atorgat el 4 de juny en una cerimònia oberta al Palau de la Música, on l’escriptor rebrà també una escultura d’Ernest Altés.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.