breus. jazz / d. castillo

It’s all about love

Maceo Parker

Leopard

El saxofonista de Carolina del Nord Maceo Parker ens ofereix un nou capítol de la seva extraordinària trajectòria iniciada fa més de mig segle al planter inesgotable de James Brown. Maceo, pur soul, ha sabut combinar amb destresa l’alè del jazz sota el ritme d’un funk que ens devora. Amb 75 anys cisellats a les arrugues del seu rostre –que tan bé reflecteix el fotògraf Boris Breuer–, el saxofonista ens omple a It’s all about love de la seva veu incomparable i de temes plens de nervi de monstres com Bobby Womack, Stephen Stills i Stevie Wonder. Durant els set temes inclosos en aquest disc, que és gairebé un recopilatori, Parker alterna la banda, en la majoria en format de duet. En aquests dies afligits, escoltar gent del talent i la personalitat de Maceo Parker esclata d’energia.

A humdrum star

Gogo Penguin

Blue Note

Un esclat des de les estrelles inunda la casa quan es posa l’atmosfèrica música electrònica del trio de Manchester Gogo Penguin –format pel pianista Chris Illingworth, el baixista Nick Blacka i el bateria Rob Turner–, que signen A humdrum star un nou pas endavant pel so peculiar, les maneres de fer del jazz i l’experiment sense obviar les melodies poètiques. Fascinen tant com en el seu treball anterior, Man made object, de compra també obligada si no el coneixen. Gogo Penguin ens situen en territoris de frontera. Podem ignorar on som, però el paisatge ens engoleix com si estiguéssim evocant una vella història, el record d’un familiar o d’un amor perdut. És un exercici de memòria sobre la bellesa, un tractat detallat de la creativitat d’uns renovadors que milloren en cada audició.

All for one

Jamison Ross

Concord

El bateria i cantant Jamison Ross, premi Thelonius Monk Jr. del 2012, torna amb All for one (Concord) a l’essència de la seva pàtria, Jacksonville, amb un so que combina elements de jazz, blues, soul, funk... Uns espirituals plens de força i ritme, des del primer tema del mestre Allen Toussaint. Acompanyat del guitarrista Rick Lollar, el pianista Chris Pattishall, l’organista Cory Irvin i el baixista Barry Stephenson, aconsegueixen un disc rodó, on no sobra ni falta res, tant per la mesurada intensitat com per la certesa d’escoltar una gran estrella en els temps de l’anonimat. La veu de Jamison excita i reconforta en balades com Don’t go to strangers, que fa pensar en els més grans. Malgrat el ritme, mai no resulta frenètic o excessiu. Amb 30 anys és el futur de la música.