Art

CHUS ALONSO

FOTÒGRAF

“La cara dels pares és el reflex de la felicitat del moment”

Avui, Dia del Pare, s’inaugura ‘Pintacares’, una exposició d’aquest fotògraf montgatí que vol ser un homenatge als pares que un dia o altre han estat víctimes de la creativitat de les seves filles

La sala Josep i Pere San­ti­lari de la bibli­o­teca Tirant Lo Blanc de Mont­gat acull la mos­tra Pin­ta­ca­res fins al pro­per 19 d’abril, amb fotos de dinou homes que s’han dei­xat pin­tar la cara per les seves filles.

Com se li va acu­dir?
Va sor­tir per les xar­xes soci­als. Un amic meu va posar una foto seva en què la seva filla li havia pin­tat tota la cara. Em va sor­pren­dre molt, i vaig pen­sar que seria interes­sant tro­bar pares que es dei­xes­sin pin­tar per les seves filles. Pri­mer vaig fer la prova jo, ho vaig pro­po­sar a la meva filla de set anys i li va encan­tar la idea. Quan vaig veure el resul­tat em vaig deci­dir. A través de les xar­xes soci­als vaig bus­car volun­ta­ris i els vaig tro­bar en poques hores.
La idea és mos­trar el vin­cle entre pares i filles?
Sí, com a pare de filla i fill crec que les nenes tenen un vin­cle espe­cial amb els pares. Després pre­gun­tant a altres homes, em vaig tro­bar que a molts altres ja els havien inten­tat pin­tar la cara, les seves filles. A la majo­ria d’infants els agrada pin­tar, i amb l’edat ho per­den. La idea era fer una cosa diver­tida, visual i amb molt de color. Volia treure un som­riure, sobre­tot que s’ho pas­ses­sin bé les nenes, però crec que els pares encara s’ho pas­sen millor. Són moments de molta emo­ti­vi­tat. La cara dels pares és el reflex de la feli­ci­tat del moment.
Com va ser el procés de cre­ació?
Després de la selecció vam començar amb les ses­si­ons. Va ser força ràpid, al cap d’uns qua­tre mesos vaig tenir les fotos fetes.
D’entrada ja es pen­sava inau­gu­rar pel Dia del Pare?
Aquesta era la meva intenció. Ho tenia clar. Par­lant de pares i filles, era la millor data.
A part de mont­ga­tins anònims, hi apa­rei­xen dos actors cone­guts. Com s’hi van pres­tar?
Un d’ells és el Marc Martínez. Conec la seva ger­mana des de fa molts anys perquè vaig estu­diar amb ella. Un dia vaig coin­ci­dir amb ell i quan li vaig expli­car el pro­jecte es va ani­mar a par­ti­ci­par-hi. En aquell moment hi era el David Bagés, que també té una filla, i s’hi va apun­tar de seguida. Els estic molt agraït.
Les fotos estan edi­ta­des amb una apli­cació per a mòbil. Com ha estat l’experiència?
Em vaig llançar a la pis­cina perquè no neces­si­tava cares per­fec­tes. Només calia cor­re­gir llum, con­trast, tallar i fer el mínim de retocs. Vaig fer la prova amb l’apli­cació que faig ser­vir per les xar­xes soci­als i vaig veure que el resul­tat era bo. És el pri­mer cop que faig una expo­sició amb fotos edi­ta­des només amb el mòbil.
Com influ­ei­xen les noves tec­no­lo­gies en el món de la foto­gra­fia?
Fins ara els fotògrafs pro­fes­si­o­nals han tre­ba­llat amb càmeres grans, molt pesants, i ara les grans mar­ques estan apos­tant per càmeres més com­pac­tes amb una qua­li­tat d’imatge espec­ta­cu­lar i un for­mat molt més reduït. Amb les fotos amb el mòbil, i tot i que la qua­li­tat no és la mateixa que amb una reflex, es poden acon­se­guir resul­tats rao­na­bles.
Xar­xes soci­als com ara Ins­ta­gram fan que tot­hom es cre­gui un bon fotògraf?
La càmera no fa el fotògraf. No hi ha res pit­jor que quan et diuen que la teva càmera fa molt bones fotos. És com si hagues­sin dit a Paco de Lucía que la seva gui­tarra tocava molt bé. Una foto medi­o­cre per molts fil­tres que li posis con­ti­nuarà sent medi­o­cre. Fer una foto és fàcil i tenim a l’abast molts dis­po­si­tius per fer-les, però tot té un límit. Hi ha gent ama­teur molt bona, però aquesta és una pro­fessió amb molt d’intru­sisme i com­petència des­lle­ial.
La seva ante­rior expo­sició, ‘Bigo­tis’, tenia un ves­sant soli­dari.
M’agrada molt aju­dar a través de la meva feina. Va ser una expo­sició a bene­fici de la Fun­dació Puig­vert amb models anònims amb bigoti per cons­ci­en­ciar sobre el càncer de pròstata. Totes les fotos que s’expo­sa­ven es van ven­dre per recap­tar fons, i jo també vaig donar una part a la mateixa causa. Va tenir molta reper­cussió, i estic molt satis­fet del resul­tat.
Per què li agrada tre­ba­llar amb models anònims?
Tot­hom mereix el seu minut de glòria. A més, són els més agraïts, perquè el que volen és sen­tir-se bé. El més impor­tant és dedi­car temps perquè surti el que els models por­ten a din­tre.
En què està tre­ba­llant ara?
Fa molt de temps que em plan­tejo fer una expo­sició sobre el càncer de mama trac­tant-lo d’una forma que la gent sigui cons­ci­ent de com d’agres­siu pot ser sense que sigui des­a­gra­da­ble. Em ve molt de gust fer una expo­sició sobre famílies d’ara: mono­pa­ren­tals, homo­se­xu­als, ètni­ques, amb divor­ci­ats, vidus, amb fills adop­tats... També m’han pro­po­sat fer una expo­sició sobre els tras­plan­ta­ments de ronyons amb foto­gra­fies de tras­plan­tats i donants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia