“He escrit al desamor”

En realitat, Tempo rubato podríem dir que és la meva opera prima. Aquestes cançons han vist néixer tots els meus discos. Quan vaig plantar la llavor de Tempo rubato encara no n’havia gravat cap. La gènesi ha estat molt llarga. Jo componc des de joveneta, des de l’adolescència. I ho feia sense cap intenció, com qui escriu en un llibre en blanc les seves vivències, les coses que li passen, un dietari. En comptes d’escriure-les, agafava la guitarra i les convertia en cançons. Les guardava en un calaix perquè les escrivia per al no-res, simplement per una necessitat profunda de drenar sentiments i dolor...

Sí, Tempo rubato és un disc de desamor. Tenia un grapat de cançons, de les quals quatre em semblaven boniques. Em va passar pel cap, que, d’alguna manera, aquests temes eren autobiogràfics, totes les vicissituds que m’havien passat. Vaig valorar que seria una experiència reconfortant deixar que la vida i el temps escrivissin la resta de les cançons fins a convertir-se en una obra autònoma, que ha sortit aquest 2018.

Aquestes quatre cançons les vaig donar a Joan Albert Amargós després d’explicar-li la idea i dir-li què és el que necessitava musicalment parlant. Aleshores, ell va fer els arranjaments per a aquestes quatre cançons i van tornar al calaix. Durant un llarg període, cada any o cada dos anys, li passava cançons; ell les arranjava i tornaven al calaix. Ara fa tres anys, vaig decidir rescatar-les: les volia veure, sentir-les, compartir-les. Va sorgir la voluntat de dur-les a port.

Són millor que lletres pròpies [riu], perquè són dos grans poetes. No hi estan col·locades de manera aleatòria, perquè no volia res per completar l’àlbum, sinó temes imprescindibles. Les onze són en el disc per alguna raó que té a veure amb l’amor.

Sí. Escriure cançons de les teves pròpies vivències et dona la perspectiva de descobrir la intimitat. I no hi ha res que pugui arribar a aquesta bellesa. De sobte, construir una cançó a partir dels poemes d’un altre és un repte: ficar-te en l’univers sentimental d’una altra persona i donar-li tota la teva imaginació i creativitat mitjançant un paisatge sonor. En aquestes versions, he tingut sensacions molt gratificants. Em va passar també amb l’àlbum sencer que vaig fer sobre Manuel Alcántara.

El secret és arribar a interioritzar el poema fins a fer-lo teu. Això ho he fet sempre que he musicat poemes dels altres. L’escolto, el visualitzo i el comprenc fins que forma part del meu paisatge vital. Crec que als poemes no has de posar-hi música, has de trobar o redescobrir la música que tenen.

Sovint surten alhora com un tot. En els millors temes que he escrit, han sortit així, com si formessin part d’un tot... Si no, primer la lletra i després la música, mai a l’inrevés.

No ho sé. Potser aquesta indefinició ha dificultat la meva projecció comercial. No he tingut, però, limitacions en el moment de transitar per cap estil. Em sento més cantautora, perquè en el flamenc tot el contingut ja està fet. Jo l’he concebut a la meva manera i l’he recreat. Amb el bolero i el tango em passa el mateix. Soc respectuosa amb la idiosincràsia de cada música, de cada llenguatge, però quan soc cantautora em sento creant del no-res i del tot. També perquè sorgeix tot el que m’ha creat i he assimilat, tot el que m’ha travessat la pell. Jo imposo a aquest contingut una manera de recrear-lo. Amb els boleros em passa el mateix, però jo soc molt respectuosa amb l’estètica de cada música, amb els paràmetres implícits de cada llenguatge. El que et vull dir és que, com a cantautora, em sento completa. Per a mi és una manera de sentir i de crear. Quan una persona es pot expressar amb llenguatges musicals diferents, cadascun s’acaba tenyint una mica dels altres. Segurament cantaria flamenc d’una altra manera si no tingués la capacitat d’expressar-me com a cantautora o de cantar tangos o boleros. N’estic segura.

Ui, des que vaig començar a cantar, des de ben petita. Als dotze anys vaig tenir la primera guitarra. La tocava fixant-me en com ho feien els altres guitarristes. Mai vaig assistir a classes. Soc autodidacta, però hi va haver una època en què tocava bé perquè ho feia moltes hores i les coses em sortien bé. Com amb els altres instruments, si deixes la guitarra en un segon pla, si l’abandones un xic, perds el fons i capacitats tècniques.

Absolutament. L’amor i les persones acaben sent el vehicle que et porta a les profunditats del que ets, a l’essència, al pou on un es descobreix a si mateix, en ple naufragi.