cultura

Mayte Martín

Cantautora

“He escrit al desamor”

Als poemes no has de posar-hi música, has de trobar la música que tenen
Segurament cantaria flamenc d’una altra manera si no tingués capacitat d’expressió com a cantautora

Més de trenta anys després del seu debut i gairebé un quart de segle després del seu primer disc, Mayte Martín (Barcelona, 1965) ens presenta un nou treball, Tempo rubato (Satélite K), en què alterna les seves cançons amb poemes de Federico García Lorca, Rafael de León i el tango de Gardel Sus ojos se cerraron. Parlem distesament en un hotel del costat de plaça Catalunya.

Com explicaria el nou disc a algú que la descobreix?
En realitat, Tempo rubato podríem dir que és la meva opera prima. Aquestes cançons han vist néixer tots els meus discos. Quan vaig plantar la llavor de Tempo rubato encara no n’havia gravat cap. La gènesi ha estat molt llarga. Jo componc des de joveneta, des de l’adolescència. I ho feia sense cap intenció, com qui escriu en un llibre en blanc les seves vivències, les coses que li passen, un dietari. En comptes d’escriure-les, agafava la guitarra i les convertia en cançons. Les guardava en un calaix perquè les escrivia per al no-res, simplement per una necessitat profunda de drenar sentiments i dolor...
Dolor?
Sí, Tempo rubato és un disc de desamor. Tenia un grapat de cançons, de les quals quatre em semblaven boniques. Em va passar pel cap, que, d’alguna manera, aquests temes eren autobiogràfics, totes les vicissituds que m’havien passat. Vaig valorar que seria una experiència reconfortant deixar que la vida i el temps escrivissin la resta de les cançons fins a convertir-se en una obra autònoma, que ha sortit aquest 2018.
Quin ha estat el mètode?
Aquestes quatre cançons les vaig donar a Joan Albert Amargós després d’explicar-li la idea i dir-li què és el que necessitava musicalment parlant. Aleshores, ell va fer els arranjaments per a aquestes quatre cançons i van tornar al calaix. Durant un llarg període, cada any o cada dos anys, li passava cançons; ell les arranjava i tornaven al calaix. Ara fa tres anys, vaig decidir rescatar-les: les volia veure, sentir-les, compartir-les. Va sorgir la voluntat de dur-les a port.
A part dels seus poemes, hi inclou Lorca i Rafael de León. Per què?
Són millor que lletres pròpies [riu], perquè són dos grans poetes. No hi estan col·locades de manera aleatòria, perquè no volia res per completar l’àlbum, sinó temes imprescindibles. Les onze són en el disc per alguna raó que té a veure amb l’amor.
Una antologia d’amor?
Sí. Escriure cançons de les teves pròpies vivències et dona la perspectiva de descobrir la intimitat. I no hi ha res que pugui arribar a aquesta bellesa. De sobte, construir una cançó a partir dels poemes d’un altre és un repte: ficar-te en l’univers sentimental d’una altra persona i donar-li tota la teva imaginació i creativitat mitjançant un paisatge sonor. En aquestes versions, he tingut sensacions molt gratificants. Em va passar també amb l’àlbum sencer que vaig fer sobre Manuel Alcántara.
De vegades els músics parlen de musicar un poema quan el poema ja té una música pròpia, i les dues arts són bessones.
El secret és arribar a interioritzar el poema fins a fer-lo teu. Això ho he fet sempre que he musicat poemes dels altres. L’escolto, el visualitzo i el comprenc fins que forma part del meu paisatge vital. Crec que als poemes no has de posar-hi música, has de trobar o redescobrir la música que tenen.
Escriu primer música o lletra?
Sovint surten alhora com un tot. En els millors temes que he escrit, han sortit així, com si formessin part d’un tot... Si no, primer la lletra i després la música, mai a l’inrevés.
Té un segell personal que escapa de les etiquetes del flamenc, dels gèneres. Com es definiria?
No ho sé. Potser aquesta indefinició ha dificultat la meva projecció comercial. No he tingut, però, limitacions en el moment de transitar per cap estil. Em sento més cantautora, perquè en el flamenc tot el contingut ja està fet. Jo l’he concebut a la meva manera i l’he recreat. Amb el bolero i el tango em passa el mateix. Soc respectuosa amb la idiosincràsia de cada música, de cada llenguatge, però quan soc cantautora em sento creant del no-res i del tot. També perquè sorgeix tot el que m’ha creat i he assimilat, tot el que m’ha travessat la pell. Jo imposo a aquest contingut una manera de recrear-lo. Amb els boleros em passa el mateix, però jo soc molt respectuosa amb l’estètica de cada música, amb els paràmetres implícits de cada llenguatge. El que et vull dir és que, com a cantautora, em sento completa. Per a mi és una manera de sentir i de crear. Quan una persona es pot expressar amb llenguatges musicals diferents, cadascun s’acaba tenyint una mica dels altres. Segurament cantaria flamenc d’una altra manera si no tingués la capacitat d’expressar-me com a cantautora o de cantar tangos o boleros. N’estic segura.
Des de quan toca la guitarra?
Ui, des que vaig començar a cantar, des de ben petita. Als dotze anys vaig tenir la primera guitarra. La tocava fixant-me en com ho feien els altres guitarristes. Mai vaig assistir a classes. Soc autodidacta, però hi va haver una època en què tocava bé perquè ho feia moltes hores i les coses em sortien bé. Com amb els altres instruments, si deixes la guitarra en un segon pla, si l’abandones un xic, perds el fons i capacitats tècniques.
L’amor és la matèria primera de l’artista?
Absolutament. L’amor i les persones acaben sent el vehicle que et porta a les profunditats del que ets, a l’essència, al pou on un es descobreix a si mateix, en ple naufragi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Josep Maria Sebastian: “Tots els crims són de proximitat... per a algú segur”

campdevànol
música

La cantant kurda Aynur Dogan encapçala el FIMPT de Vilanova i la Geltrú

vilanova i la geltrú
MÚSICA

La periodista empordanesa Georgina Arnau debuta en la música com Genna amb ‘El pacte’

castelló d'E.
art

El ‘Bestiari’ de Carlos Casas porta a Venècia sons i imatges d’onze parcs naturals catalans

venècia
Crítica

Quant n’hem d’aprendre!

música

Cala Vento guanya amb ‘Casa Linda’ els Premis Min al millor disc de rock i al millor disc de l’any

torroella / figueres
guardó

Raimon rebrà el Premi Prat de la Riba 2024 de l'IEC la diada de Sant Jordi

barcelona
Cultura

Mor Feliu Trujillo, prestigiós ceramista artístic d’Esparreguera

TEATRE

Gorina trasllada a ‘Ifigènia’ el dolor de totes les dones sacrificades

BARCELONA