La cuina del palau

Els palaus de les històries de Disney són la veritable metàfora dels estudis que van portar l’animació a la consideració artística. En les seves grans estances dansen atractives princeses i atractius prínceps, però a la cuina és on es treballa de valent perquè tot sigui com un conte de fades.

Els estudis de Walt Disney, que van començar amb gent fidel al creador i de la seva confiança, sempre s’han caracteritzat pel rigor del treball. Molt abans que un dels fotogrames es projecti en pantalla se n’han fet deu mil provatures cromàtiques, estètiques, volumètriques i, sobretot, narratives.

D’estructurar un relat tracta precisament l’exposició sobre el món de Disney L’art d’explicar històries, que es presenta a CaixaForum Barcelona des d’avui fins al 24 de juny. La mostra està organitzada i produïda per l’Obra Social La Caixa i Walt Disney Animation Research Library. Aquest organisme cataloga, cura, investiga, classifica i posa a l’abast dels creadors de la companyia l’immens llegat de més de 80 anys d’història. El tresor que es gestiona és de 65 milions de peces d’art i si es compten les obres digitals arribaríem a 100 milions de creacions artístiques. Encara ara, amb la incorporació de les tècniques digitals en la producció dels films, els dibuixants, els animadors i els coloristes de la casa utilitzen el vell material com a referència de les noves produccions. Això crea un fil de continuïtat entre el passat i el present d’aquesta factoria de somnis, dins d’una múltiple gamma d’estils. “Als Estudis Disney no és demana que tothom dibuixi igual, sinó que sobretot es tingui molta imaginació”, va dir ahir en la presentació de la mostra Kristen McCormick, integrant de l’Animation Research Library i comissària de la mostra amb Fox Carney Tamara Khalaf i MaryWalsh.

Tot i que el període que abraça la mostra va de 1933, l’any d’Els tres porquests, a 2013, en què es va estrenar Fronzen. El regne del gel, la mostra respira un cert classicisme artesanal i l’espectador podria a trobar a faltar representació d’èxits clàssics com Pinotxo. “La nostra idea d’exposició –que les realitzem perquè els nostres arxius no estan oberts al públic i aquesta és una manera de mostrar-los– és fer incidència en el relat oral, més que en la inspiració de literatura escrita”, va explicar la comissaria. “La font primera de la inspiració de Disney van ser les històries fantàstiques que sentia”, va dir. En aquest sentit de narració clàssica, l’exposició està organitzada en cinc apartats: els mites, amb herois de poders sobrehumans (Fantasia, 1940; La deessa de la primavera, 1934; Hèrcules, 1997, i El rei Mides, 1935); les faules, clàssica narració que sol estar protagonitzades per animals que es comporten com humans (La llagosta i les formigues, 1934; La llebre i la tortuga, 1935; El sastre valent,1938; Els tres porquets, 1933, i El millor de Donald, 1938); les llegendes, relats èpics que fan referència a determinats pobles però que solen tenir valor universal (El flautista de Hamelin, 1933; Merlín l’Encantador, 1963, i Robin Hood, 1973); els tall talles, clàssica narració fronterera americana (La llegenda de Juanito Manzanas, 1948; Pecos Bill,1948, i John Henry, 2000), i finalment els contes de fades, en els quals s’han basat una gran bona part dels films de més gran èxit de Disney (Blancaneu i els set nans, 1937; La bella dorment, 1969; La sireneta, 1989; Fantasia/2000 i Frozen, 2013).

En aquest viatge pel món de Disney es poden contemplar 215 peces entre dibuixos, pintures, impressions digitals, guions i storyboards, a més d’alguns documentals. La mostra, que els organitzadors adrecen a tota mena de públic intergeneracional, té, no obstant un caràcter pictòric, més de sala d’exposicions que de parc temàtic. La decoració reprodueix de manera sintètica escenaris representatius de cadascun dels apartats, com boscos i castells, però de manera que tendeix a l’abstracció.