Cultura popular

CARLES SANTIAGO

COMPOSITOR DE SARDANES I COORDINADOR DEL CONCURS LA SARDANA DE L’ANY

“L’etern problema de la sardana ha estat la falta de balladors”

Alcanar ha estat l’epicentre de l’activitat sardanista amb el concert final per decidir el guanyador del concurs La Sardana de l’Any. S’ha aprofitat per homenatjar el mestre Viladesau

Alca­nar ha estat aquest cap de set­mana la seu del con­cert final del con­curs La Sar­dana de l’Any. L’esde­ve­ni­ment ha permès conèixer, a través dels vots del públic assis­tent, el premi popu­lar de La Sar­dana de l’Any 2017 i les peces gua­nya­do­res del premi de la Crítica i el premi Joven­tut. Hi han actuat les cobles Reus Jove i Mari­nada. L’esde­ve­ni­ment ha inclòs l’estrena de l’espec­ta­cle ‘De músic a mite’, dedi­cat al cen­te­nari del nai­xe­ment de Ricard Vila­de­sau. Aquesta mena d’esde­ve­ni­ments tiren per terra la teo­ria que la sar­dana està pas­sada de moda?
Aquesta mena de con­cur­sos són molt útils per poten­ciar les sar­da­nes noves que s’estre­nen cada any. I, sobre­tot, són un esde­ve­ni­ment enfo­cat a la gent jove, que és el que s’ha de poten­ciar, perquè els joves repre­sen­ten el futur de la sar­dana. La sar­dana no està morta, al con­trari, cada any va crei­xent una mica. En la pri­mera època del con­curs s’estre­na­ven poques sar­da­nes, però la dinàmica ha fet un tomb.
Vol dir que ara se n’estre­nen mol­tes, de sar­da­nes?
Dues-cen­tes sar­da­nes noves cada any et sem­bla que són mol­tes o no?
Moltíssi­mes.
Doncs és així, aquesta és la xifra actual. La xarxa de difusió de La Sar­dana de l’Any està con­for­mada per més de sei­xanta emis­so­res de ràdio d’arreu del país, una de les quals, a Per­pinyà. Totes elles eme­ten set­ma­nal­ment les eli­mi­natòries que pre­para l’equip tècnic de la Con­fe­de­ració Sar­da­nista. Els oients d’aques­tes emis­so­res poden deci­dir quina pre­fe­rei­xen votant telefònica­ment. Alhora, les eli­mi­natòries estan a l’abast de tot­hom a través d’inter­net. La final és un acte on s’inter­pre­ten les deu sar­da­nes fina­lis­tes en un con­cert obert al públic, per tal que ator­gui, amb el seu vot, el premi popu­lar de La Sar­dana de l’Any. El con­cert final és iti­ne­rant, cada any varia.
Hi ha molta gent que com­pon sar­da­nes o és que els com­po­si­tors són hiperac­tius?
No hi ha gai­res com­po­si­tors, aques­tes dues-cen­tes sar­da­nes no vol dir que tin­guem dos cents autors nous. Però sí és cert que hi ha gent jove, sor­tida de l’Escola Supe­rior de Música de Cata­lu­nya (Esmuc), que té uns conei­xe­ments molt bons, supe­ri­ors als que tenien els com­po­si­tors d’abans. És gent jove que té interès per escriure cobla i fa una molt bona feina.
Quan diu que la sar­dana ara està millor que abans, per què ho diu? D’on venim?
Entre els anys setanta i vui­tanta del segle pas­sat va ser el moment en què va haver-hi menys acti­vi­tat. Els autors eren grans i la pro­ducció era poca. No es feien més de setanta sar­da­nes noves cada any. Ara estem en un nivell de més del doble. L’evo­lució ha estat nota­ble.
Des­taca que hi ha hagut l’entrada de com­po­si­tors joves; en el cas dels balla­dors, això també es dona?
El dels balla­dors és un altre tema.
Doncs escriure sar­da­nes perquè ningú les balli, mala­ment.
Aquest ha sigut l’etern pro­blema de la sar­dana, el de la falta de balla­dors. Fa temps que es diu que això se’ns acaba perquè no hi ha relleu, que la gent gran es va morint i a dar­rere no ve ningú. Jo fa trenta o qua­ranta anys que ho sento a dir, però la rea­li­tat és que la sar­dana no s’acaba. A les colles sar­da­nis­tes hi ha gent jove, com­pe­tei­xen als con­cur­sos i, lla­vors, molts s’afe­gei­xen a les pla­ces i a les audi­ci­ons.
Les com­pe­ti­ci­ons de ballar sar­da­nes són un bon plan­ter?
El món de les colles sar­da­nis­tes està ben viu. Hi ha diver­ses cate­go­ries, des de vete­ra­nes a infan­tils. Però en aquest ter­reny pre­do­mina la gent jove.
Aquest cap de set­mana, a Alca­nar, han apro­fi­tat per retre un home­natge a Ricard Vila­de­sau.
S’ha estre­nat l’espec­ta­cle De músic a mite, que ofe­reix un recor­re­gut per la vida i l’obra de Ricard Vila­de­sau, a través de la música amb temes seus i d’altres com­po­si­tors rela­ci­o­nats amb ell, amb un suport audi­o­vi­sual. L’ha inter­pre­tat la cobla Ciu­tat de Girona, amb la can­tant Susanna del Saz, el guió de Mercè Pla­nas i la direcció musi­cal de Jesús Ven­tura. És un espec­ta­cle com­plet de la vida d’en Vila­de­sau.
Per­meti’m la com­pa­ració, Vila­de­sau era el Messi de la sar­dana?
En tot cas, el Messi de la tenora. Pau Casals el va bate­jar com “el príncep de la tenora”. Tot i que avui en dia hi ha músics que toquen la tenora que l’han igua­lat o superat.
Vila­de­sau superat? Pot­ser l’acu­sa­ran de sacri­legi.
Que cadascú pensi el que vul­gui, però avui hi ha gent molt més ben pre­pa­rada i for­mada que a l’època de Vila­de­sau. Els estu­dis ofi­ci­als al Con­ser­va­tori no tenen res a veure amb quan per apren­dre ana­ves a casa d’un músic perquè t’ensenyés.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia