El fill del rei és ben parit

Quan tenia 18 o 19 anys en la universitat de la vida vaig tenir de professor de música el malaguanyat poeta Xavier Sabater, i de llibres de text, les revistes Disco Express i Vibraciones. En aquelles lectures d’adolescència vaig veure aparèixer moviments com el punk, la new wave, el reggae, el hip hop, l’ska. Sabater em deixava els seus discos d’importació i encara en conservo un del segell Stiff amb la majoria de les cançons marcades amb una fletxa pel poeta cap als noms de Nick Lowe, Ian Dury, Wreckless Eric, Larry Wallis i el gran Elvis Costello, a qui un dels titulars de les revistes esmentades va batejar explícitament: “El fill del rei és un bastard”.

El títol era ocurrent perquè acabava de morir Elvis i tots buscàvem un pare, però quaranta anys després, aquell fillastre ha esdevingut una gran estrella i els seus espectacles són més que convincents. La primera raó és perquè manté la veu –que mai no va ser gaire poderosa– intacta. El segon motiu és la capacitat de renéixer i combinar temes històrics del seu repertori amb versions de clàssics de la cançó francesa i americana sense immutar-se. Tot sona nou. Així ho va fer al modèlic Festival Jardins de Pedralbes dimecres. En un altre punt de la ciutat tocava un tal Bruno Mars, però el públic que va visitar el Palau Reial era selecte i no es deixa entabanar per productes de mercadotècnia. Elvis Costello és una garantia de bon espectacle, més encara acompanyat a quartet pels The Imposters, que poc tenen a envejar els The Attractions de la primera època, amb dos dels seus components, el teclista Steve Nieve i el bateria Pete Thomas, a més del baixista Davey Faragher, un veterà de luxe. També van lluir les coristes mulates, complement ideal de l’expressiva veu de Costello des del primer tema, una reconfortant Wonder Woman marcadament soul, que em va fer evocar el concert que el músic londinenc va fer amb The Rudes al Velòdrom d’Horta el juliol del 1991 quan el Grec era un festival com cal.

La festa s’iniciava mentre alguns espectadors feien tard pel futbol i les platees s’anaven omplint al ritme d’himnes immaculats com ara Watching the detectives, Girls talk i (I don’t want to go to) Chelsea. Amb un fraseig perfecte i marcant-se solos amb la guitarra elèctrica, Costello va arribar al final d’algunes de les seves aclamades cançons a oferir unes notes d’A Love Supreme de Coltrane.

La segona part va ser acústica i intimista. L’afonia lleugera no el va dissuadir de forçar la màquina i el grup elèctric es va transformar en interpretacions en solitari o a duets. Va estar bé perquè li va permetre treure de l’armari temes excel·lents com I still have that other girl, emblema de la col·laboració amb Burt Bacharach; (What’s so funny ‘bout) Peace, love and understanding, de fa quaranta anys, quan era lloctinent de l’esmentat Nick Lowe, o dos ginys afrancesats: la rodona de She, versió d’un clàssic de Charles Aznavour, i Adieu Paris, en què va evocar el seu interlocutor Johnny Hallyday. Amb els anys, Costello s’ha sofisticat, l’actitud punk mai se la va acabar de creure, però una forma de rebel·lia és apostar per l’art i saber recrear el patrimoni mentre la majoria brama. Nit completa la de Costello.