Art

Conviure amb la bellesa

El Palau Solterra celebra els 90 anys de Frank Horvat, el fotògraf de l’alta costura que vol fugir del seu propi mite

‘Please don’t smile’ reuneix una vuitantena d’imatges del fotògraf

En la conversa que va mantenir amb Sarah Moon per al seu llibre d’entrevistes a fotògrafs cèlebres, Entre-vues (1988), Frank Horvat (Abbazia, Itàlia, 1928) li insistia una vegada i una altra sobre el vel d’arrogància que la bellesa estén a vegades sobre la veritat de les imatges, enrigidint-les en una gravetat artificiosa. Sarah Moon, que havia estat maniquí abans de posar-se a l’altre costat de la càmera i havia hagut de desprendre’s, més i tot que el mateix Horvat, de la temptació de mirar el món com una sessió programada, concedia que els encàrrecs publicitaris havien estat de tota manera un estímul per al seu treball, però Horvat va aclarir-li que no era el fet de subjectar-se a un encàrrec, el que a ell el preocupava, sinó la sospita que “hi ha un llindar, més enllà del qual la posada en escena ja no deixa lloc per a l’essència mateixa de la fotografia, que és obrir una porta a l’inesperat”. Frank Horvat feia manifesta davant Sarah Moon la lluita amb la seva pròpia llegenda: fotògraf de la mítica agència Magnum a finals dels cinquanta, forjat doncs en l’elegant fotoperiodisme dels Cartier-Bresson i Robert Capa, va decantar-se cap al món de la moda fins a convertir-se, durant més de vint-i-cinc anys, en una de les firmes més reverenciades pels tallers d’alta costura i les selectes revistes especialitzades. Durant la dècada dels cinquanta i els seixanta, pràcticament no va dedicar-se a una altra cosa, excepte a viatjar, i anés on anés fixava la vista en dones boniques, ja fos a la dura Itàlia de la postguerra o al barri xino de Kahore. Un dels seus reportatges més celebrats, sobre les strippers del bordell de luxe Le Sphynx de París, el 1956, mostra les noies com nines de cera, no pas amb gaire més relleu humà que la decoració de quincalleria que s’entreveu en el petit camerino on es retiraven a descansar de les grapejades. A la dècada dels vuitanta, però, va sentir la necessitat d’un replegament, d’establir un altre tracte amb les imatges que se li va revelar, segons explica el mateix fotògraf, davant els arbres de la Provença, en els quals va entreveure els llorers de la costa adriàtica on havia jugant d’infant. Portraits of Trees, considerat el seu “primer projecte personal”, té la mateixa textura sedosa dels vestits de Givenchy. Horvat en diu “els anys del classicisme”, per la necessitat de cenyir-se a alguna forma essencial, però el cas és que mai no ha a estat gaire lluny d’un estilisme més o menys normatiu, que fascina i fa arrufar el nas al mateix temps, com la sèrie de 1986 Very similar, en què convidava les seves models vaporoses a emular la gran tradició pictòrica.

L’exposició que li dedica el Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casasa a Torroella de Montgrí, Please don’t smile, en ocasió del seu norantè aniversari, ressegueix en una vuitantena d’imatges datades entre el 1946 i el 1997 la trajectòria d’aquest fotògraf que, fugint de si mateix, de la seva extrema facilitat per a la bellesa, ha acabat aprenent a assumir-la i conviure-hi. No enganya pas, ni quan retrata les seves amigues durant les vacances, en la intimitat, sense maquillatge ni decorats, ni tan sols somrient: continuen sent unes senyores estupendes. L’imprevist rares vegades irromp en el seu treball.

Carles Fontserè a la bulliciosa Londres de 1963

Al mateix Palau Solterra de Torroella es pot visitar, fins al 25 de novembre, Relat cartogràfic, una exposició inclosa dins el programa commemoratiu del centenari de Carles Fontserè que es concentra en les imatges que va copsar durant un viatge a Londres l’any 1963. Comissariada per Natàlia Chocarro i Mercè Vila, el muntatge recrea en un vinil que cobreix el terra de la sala el plànol de la ciutat tal com era als anys seixanta, perquè el visitant pugui reconèixer els llocs en les fotografies. Fontserè, que s’havia exiliat amb l’èxode republicà i vivia a Nova York des de 1953, va arribar a Londres en el decurs d’un viatge en què també va passar per París i Roma, a la recerca d’un imaginari europeu profundament traumatitzat per la Segona Guerra Mundial. La cinquantena de fotografies de Londres que s’exposen a Torroella, que feia més de vint anys que no es mostraven al públic, són el reflex d’una mirada vital que adverteix, en el pas apressat dels vianants, la seva laboriositat o les seves estones de lleure, l’ingrés en una nova era, de la qual el símbol més precís és la minifaldilla, com aviat ho serà també la música sincopada d’aquesta joventut desimbolta que festeja sense vergonya al parc. Ja no queda cap rastre dels devastadors bombardejos alemanys, que Fontserè exorcitza en una imatge de la catedral de Saint Paul, emergint d’una espècie de boira, davant la qual un grup de londinencs avancen decidits.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda