Patrimoni

Descórrer els llençols

Narcís Subirós reconeix en una de les fotografies més conegudes de Joan Corney el retrat que conserva de la seva família, fet al mas Serafí de Calabuig cap a 1929

Deu ser a finals d’hivern de 1929 o 1930, potser el dia de Rams, perquè tots van encara força abrigats, tot i que en una altra fotografia del mateix dia el pare i el fill gran ja s’han desprès de la jaqueta, massa engavanyadora per a les feines del camp. Avui s’han mudat en previsió de l’arribada del fotògraf, un fet excepcional al mas Serafí de Calabuig. De pressa i corrents, han agafat un parell de cobrellits de l’armari i els han penjat com si fossin el teló d’un escenari a l’entrada de la cort, “la cabanya” en diuen, on guarden les eines i quatre garrins, i disciplinadament s’hi han ordenat al davant: el pare i la mare asseguts honorablement a les cadires de balca, i la canalla, tres nens i una noia, al voltant. De cop, la mare potser ha tingut el pressentiment que amb aquell cortinatge improvisat no n’hi hauria prou, i ha afegit a la composició dos testos de flors, un a cada banda, perquè facin bonic i no s’hi noti tant l’escampadissa de rostoll que tenen als peus.

Aquesta fotografia, una de les més conegudes del llegat de Joan Corney Mir que l’any 2008 va ingressar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, s’ha fet servir sovint per il·lustrar els anomenats “retrats de llençol” que, a principis del segle XX, servien als fotògrafs ambulants per recrear una ambientació d’estudi recorrent a l’aixovar familiar. Datada al catàleg de l’ACAE pels volts del 1900, és descrita com “un retrat de família amb roba de llit com a decorat”, sense especificar cap localització. Narcís Subirós, però, un barber jubilat a punt de fer els 94 anys, pot precisar molt millor aquesta informació: ell és el nen vestit de mariner que surt a l’esquerra de la imatge, agafat del braç del pare i encuriosit per la presència insòlita d’un fotògraf a casa seva. “No recordo que mai més en vingués cap altre”, diu fins i tot sorprès. Al seu àlbum familiar guarda com un tresor una còpia d’aquesta fotografia i d’una altra probablement del mateix dia i també de Corney en què es pot apreciar sencera la masia, amb el pare al davant, enmig de les mates en mànigues de camisa; el marineret al seu costat, expectant; el fill gran, enfilat a la tanca; la noia en primer terme, una mica coqueta; la mare enretirada al marge dret amb el petit a coll, i l’àvia paterna compareixent inusitadament per l’esquerre, vora el pou. “És l’única fotografia que ens van fer on hi sortim tots, i ja només quedo jo”, comenta pensatiu Narcís Subirós, que ara viu a Banyoles. Amb la imatge al davant, passa llista de les desaparicions: el germà gran, en Lluís (1921-2017), a la dreta, s’agafa al respatller de la mare, Conxita Puig Palomer, tretze anys més jove que el seu marit, Sixte Subirós Camps, encara que tots dos van morir a la mateixa edat, acabats de fer els 64. La filla, Rosita (1919-1975), va viure encara menys: se la va endur un càncer passada la cinquantena. El petit, en Joan (1927-2012), aclofat entre les cames del pare, no devia tenir aquí més de dos o tres anys, i en Narcís, nascut el 2 d’agost de 1924, encara no sabia que els hauria de sobreviure a tots.

És possible que el pare sol·licités els serveis del fotògraf Corney perquè tots dos eren fills de Vilamarí. “El pare procedia del mas Serafí de Vilamarí, i quan es va establir al mas Vilà de Calabuig es va emportar amb ell el nom de la casa”, explica Subirós. Era una propietat notable, envoltada de vint o trenta hectàrees de terreny i una desena de vaques que donaven per fer llet. “Mira, aquesta porteta de l’esquerra era l’entrada de les quadres”, indica Subirós, que té una memòria esplèndida i encara condueix: “Em vaig treure el carnet l’any que el fred va matar les oliveres, el 1956, i el renovo aquest juliol.” La casa de Calabuig encara existeix, tot i que molt reformada. Ell s’hi va dedicar poc, a les feines del camp, perquè als nou o deu anys va entrar d’aprenent a la barberia d’un cosí d’Orriols i, des del 1953, un cop casat, va exercir a Galliners. Amb dotze anys, havia afaitat tots els membres del temut comitè d’Orriols. “El cap era un que n’hi deien Gaspar [Ginés Serrats], que havia viscut a Mèxic. S’ajuntaven amb els de l’Escala i es reunien a la rectoria, on jo anava a estudi, o sigui que me’ls trobava sovint.” Recorda sobretot el dia que van matar el capatàs de carreteres, en Tomàs Andreu Aixart, i el peó Jaume Brengaret, que s’havien amagat al cafè de la sala de ball de Bàscara, regentada per un altre cosí seu. Al final de la guerra els va tornar a veure, “carregats amb mobles i tot”, camí de la frontera. Podia haver estat també el seu destí, perquè van intentar captar el pare perquè entrés al comitè: “Com que havia estat alcalde, era requerit sovint per posar pau en les disputes del veïnat. Sempre m’he sentit orgullós d’ell per no haver cedit.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona