Música

ORIL AGUILÀ

DIRECTOR DEL FESTIVAL DE MÚSICA CASTELL DE PERALADA

“Peralada té una ànima i així ha de continuar, sempre que es pugui”

Dirigeix el prestigiós certamen musical des del 2011 i manté l’aposta tradicional per les produccions pròpies d’òpera i dansa. “Si volem seguir dient-nos festival, cal risc i creació”, afirma

És un privilegiat el director d’un festival?
Com tothom qui té una responsabilitat en allò que li agrada i que l’apassiona. Si hi afegeixes el fet que estàs en un territori com l’Empordà, sens dubte, ets un gran privilegiat.
Com a director té un marc en blanc i el pot pintar com vol?
Peralada té una trajectòria marcada des del minut zero i una definició de gèneres, amb una tradició i unes icones que el defineixen. Això et marca, com ho fa la fidelitat del públic. L’habilitat seria incorporar el que t’agrada i el que penses que és bo per aportar dosis de creació, pensant també que el públic fidel t’acompanyarà ja que mantindràs la qualitat. Però no és un llençol en blanc. Pintar un llençol en blanc seria començar de nou i, segurament, una mica temerari.
Com es prepara la programació? S’està treballant, per exemple, en festivals d’aquí a dos anys?
Amb els títols operístics anem amb força antelació. Per exemple, amb l’òpera que farem el 2020 si no enviàvem els contractes ara fa uns dies ja no teníem possibilitat de tenir els millors cantants del món que volem. Algunes companyies de dansa també planifiquen les seves gires amb molt de temps. Són grans cases i moure dues-centes persones, per exemples, no és fàcil. Llavors, si a l’octubre vas a buscar la programació ja vas tard.
També els deuen oferir molts espectacles, no?
Allò prioritari per a nosaltres és el que busquem i que no sempre trobem. Després, part del nostre temps és atendre les peticions de participació al festival. És a dir, nosaltres convidem, però després hi ha peticions de venir. Quan s’alineen les dues coses, doncs, fantàstic. D’altra banda, el mercat català és molt suculent per al món dels mànagers, perquè hi ha tanta densitat de festivals i de programadors, que genera un focus comercial, en l’àmbit del pop sobretot, que el fa molt atractiu. El conjunt de festivals ens hauríem d’organitzar i coordinar millor per afrontar que la necessitat de programar que tenim no provoqui el que passa ara, que des del management ens vegin com un mercat fàcil per col·locar propostes musicals.
Això vol dir que hi ha massa oferta de festivals al país?
No diria que és una situació única, perquè a França també hi ha molts festivals, però tenen més antiguitat. El més destacable d’aquí és que en un període curt de temps n’hagin sortit tants, sobretot perquè amb la caiguda de les vendes de discos, la música en viu ha esdevingut una font d’ingressos alternativa per a la indústria musical.
Peralada sempre ha intentat fer una programació molt pròpia.
Si volem dir-nos festival cal que apostem per la creació, el risc, la producció pròpia. Si no, penso que algú ens hauria de retirar el nom. Un festival no és un contenidor, ha de tenir una línia, un fil conductor, i de la mateixa manera que ho reivindiquem per a nosaltres, també ho reivindiquem per a totes les propostes. En aquest sentit, el país potser hauria de fer l’esforç d’anar apujant el nivell. En el nostre cas aquest any fem quatre òperes, dues d’escenificades amb nova producció, presentem un quants espectacles inèdits, fem unes quantes estrenes absolutes. Aquest component és el que hauria de definir-nos. I tot plegat és un plaer, però també és molt més complicat, molt més car i molt més arriscat.
Són un festival privat, promogut per una empresa familiar...
Seria molt fàcil que hi ha hagués una mirada cap allò més fàcil, de buscar més rendibilitat. Per això és molt d’agrair que l’aposta de la família Suqué-Mateu es mantingui cap a la creació, cap als encàrrecs, cap als gèneres com l’òpera i la dansa, que són molt costosos i que, habitualment, només els assumeix el sector públic. Per tant, és molt excepcional que des del sector privat algú faci de paper d’administració pública. Aquesta aposta familiar impressiona moltíssim perquè és molt excepcional. Tant de bo no ho fos, però malauradament és així.
Després de la mort de Carme Mateu, hi ha continuïtat?
Efectivament. Carme Mateu va saber transmetre que Peralada té una ànima, i això ha de continuar, sempre que es pugui, naturalment.
Quin equip hi ha al festival?
Durant tot l’any som un equip molt reduït, unes vuit persones, i durant el festival sobrepassem el centenar.
Com és la vida d’un director de festival a l’estiu?
Aquest any són 44 dies de festival i una quarantena d’activitats, si comptem la vintena de concerts, el campus, els diàlegs o les accions al territori. El dia a dia és administrar o gestionar que tot el que has programat, doncs, es faci possible. Per exemple, com allotjar o portar a Peralada les dues-centes persones que, aquest any, s’han mobilitzat per La flauta màgica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda