“Mai he sentit Pasqual faltant al respecte”

És una gran sorpresa perquè no em considero tan especial com per merèixer-me’l. És un reconeixement que no només parla de mi professionalment, sinó també com a persona, i això em fa sentir orgullosa. Diu de mi coses molt agradables com que he estat una persona pacífica i pacificadora. Coses que m’agrada sentir, per tant m’agafes en un dia que estic molt contenta.

Diré uns textos de Lorca, que em semblen indicats, perquè en l’Europa de les nacions penso que cadascú parlarà dels seus grans talents... i jo parlaré de Lorca que és un nom que tothom coneix a Europa i penso que podré donar una idea de la seva grandesa.

He anat a Barcelona, a parlar amb el Lluís Pasqual perquè m’ajudés a fer la tria i els comentaris que penso posar al mig de cada poema, i m’ha ajudat moltíssim. I ara ja estic a casa, tranquil·la i preparant nous projectes.

Jo no faig servir les xarxes socials i els hi tinc una por extraordinària, veig com destrueixen reputacions o creen falses reputacions. Només faig servir el telèfon per rebre trucades i missatges, però estant a Barcelona vaig viure l’efecte que les paraules d’Andrea Ros van causar a Lluís Pasqual. I tot plegat em va deixar glaçada.

Fa quaranta anys que treballo amb ell, des que era jovenet, al Lliure de Gràcia. He vist al Lluís Pasqual créixer, madurar i convertir-se en el millor director d’aquest país, i mai, mai, mai, mai, de la vida he sentit a Lluís Pasqual faltar al respecte a ningú. A cap actor, ni gran ni petit. No puc comprendre la ferocitat d’unes paraules que semblen més pròpies d’algú que no li han donat un paper, que no pas d’una persona que té un dolor perquè s’ha sentit maltractada. Són paraules verinoses, diu coses terribles que fan un mal espantós. El Lluís estava molt commocionat, jo no tant perquè penso que les coses a les xarxes pugen com un suflé i després se’n van.

Uns assajos que corresponen totalment al nostre dia a dia, ja que és normal que et corregeixin, que et diguin com ho has de fer i, si insisteixes una vegada i una altra en l’error, que et facin un crit, això a mi m’ha passat tantíssimes vegades al llarg de la meva carrera...! I discutir amb el director, quan les coses no funcionen. I els nervis, les tensions amb el que es fa. És una obra de teatre, és creativitat, tots estem nerviosos, tensos, i tots volem donar el millor de nosaltres mateixos. I això ho he viscut, però jo no ho considero patir, ho considero part de la feina. Estudies, treballes, de vegades el que fas no agrada, no entra dins de la concepció total del projecte... Aquesta intensitat hi és, hi ha respecte, hi ha afecte, però sempre es posa en primer lloc el teatre. Tot el que ha passat ho considero negatiu, i no puc dir coses bones de l’Andrea, era algú molt jove que feia coses d’algú molt jove. El seu paper el feia bé, però no sé res més d’ella i segurament no la veuré mai més.