Art

Anna Ramos

Directora de la Fundació Mies van der Rohe

“El model Barcelona és d’acupuntura”

Barcelona ha dit, diu i dirà coses en el panorama arquitectònic internacional

L’arquitecta Anna Ramos (Barcelona, 1974) va assumir la direcció de la Fundació Mies van der Rohe a mitjan 2016, just quan va arrencar la celebració del 30è aniversari de la reconstrucció del pavelló que el geni alemany va crear el 1929. Ramos examina en aquesta entrevista la feina que s’ha fet durant aquests més de dos anys i avança la que queda per fer. En tota la conversa domina un missatge: que els barcelonins s’han de creure molt més els valors de l’arquitectura de la seva ciutat.

Vostè té un vincle molt personal amb el Pavelló Mies van der Rohe: el seu pare va intervenir en la reconstrucció. Quins records en té i com han influït en la seva missió de directora?
Oriol Bohigas ja tenia al cap la reconstrucció des dels anys cinquanta. Des de l’Escola d’Arquitectura, en la seva etapa de director i sent Fernando Ramos catedràtic, es va reunir el màxim d’informació per imaginar el projecte. Inclús hi va haver alguna oportunitat de fer-lo en terrenys de la universitat, però volia dir fer una rèplica aliena al lloc. I l’arquitectura necessita sempre el context físic. Quan Bohigas va entrar a l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament, es va desencallar: “Fernando, tenim el solar.” Sentia a parlar constantment a casa del pavelló. I recordo els viatges del pare a terres remotes a buscar els marbres en pedreres tancades. Van fotografiar cada llosa de pedra i en van fer unes composicions per poder aplicar els patrons de simetria del 1929. Per tot això, és clar que per a mi és un espai familiar molt estimat. I soc tan conscient de l’enorme recerca que es va fer, que l’entenc com un dispositiu per innovar en arquitectura. Quan encarreguem una intervenció artística, no em preocupa que s’alteri o que es transgredeixi la forma sempre que el concepte de fons estigui clar i ens ajudi a comprendre millor l’espai.
Què li evoca el pavelló?
La capacitat dels éssers humans de construir-nos espais millors que els que sovint la mateixa naturalesa ens dona. I el potencial d’una disciplina artística i tècnica com és l’arquitectura per millorar la nostra qualitat de vida.
Fa poc més de dos anys que va assumir la responsabilitat de vetllar-lo. Quant temps li queda de mandat?
És un càrrec de confiança seleccionat per concurs. Jo em vaig plantejar un cicle més o menys coincident amb el mandat de l’Ajuntament. L’any que ve serà molt interessant repensar si hi ha d’haver una continuïtat. He implementat la majoria dels conceptes que em vaig marcar. El que proposaria és que alguns es continuïn alimentant perquè agafin més força.
Destaqui’n un parell.
El programa educatiu per divulgar entre els nens aquesta capacitat de l’arquitectura de millorar la nostra vida quotidiana. I la beca Lilly Reich [coautora del pavelló] per la igualtat en arquitectura. Acabem de tancar el període de presentació dels treballs. Hem rebut una desena de propostes d’arreu. L’1 d’octubre celebrarem el Dia Mundial de l’Arquitectura i farem públic a qui li atorguem. En ser la primera edició l’hem dedicat específicament a visibilitzar la figura de Lilly Reich, però la propera edició estarà més oberta a recuperar altres figures que per raons polítiques, de gènere, orientacions religioses... hagin pogut quedar marginades.
Parlant de gènere, n’hi continua havent, de discriminació?
Els referents arquitectònics són majoritàriament masculins. Només hi ha un, dos, tres noms de dones que tothom esmenta. Però, és clar, han de ser dones que actuïn com a mascles alfa. Hem de normalitzar que els membres dels jurats i els ponents d’esdeveniments siguin sempre paritaris. Jo personalment vaig convidada a molts llocs en què soc l’única dona. Quant a exercici professional pur, és un sector bastant jerarquitzat i el rol de l’arquitecte, tant si és home com dona, és respectat. Ara, és diferent entre els arquitectes. Hi ha més discriminació dins del sector cultural arquitectònic, de visibilitat, d’egos que lluiten per estar en un primer pla... En els despatxos on hi ha socis homes i dones apareixen més ells; són ells els que ofereixen les entrevistes. Això també és per mandra de les dones arquitectes, i és respectable. Però que a elles els faci mandra posar-se sota els focus no significa que no estiguin fent una feina i que els responsables de divulgar l’arquitectura, institucions i mitjans, no hàgim d’esforçar-nos per anomenar-les sempre.
I això es tradueix també en una arquitectura massa masculina?
Els que redacten els programes funcionals que han de seguir els edificis sovint no incorporen perspectives de gènere. I per perspectives de gènere entenc no només les de les dones, sinó les de l’altre 99% de la població: un concepte ampli d’atenció a tots els que no són l’home blanc europeu de classe mitjana. La definició dels espais està pensada des d’un esperit molt productiu més que no pas holístic en què les 24 hores del dia estiguin recollides. No només tenim necessitats laborals, però les altres no acaben de quedar ben recollides en els programes funcionals de molts edificis, ni d’habitatges ni d’oficines ni en els públics.
Parlem de les coses que deixarà pendent de fer.
Un repte que hauríem d’assolir en el pròxim mandat és que els espais propis de la fundació, que actualment estan en uns locals al centre de la ciutat, puguin estar annexos al pavelló, probablement al palau Victòria Eugènia. Això ens permetria fer un petit centre d’interpretació i donar sortida a la nostra exposició de maquetes derivades del Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea Mies van der Rohe.
Quan va arribar, feia un any que no hi havia ningú a la direcció. Això va afectar el funcionament?
Afortunadament, l’equip està molt implicat i va fer una gran tasca. El que sí que va passar és que va coincidir amb la convocatòria que fa cada quatre anys la Unió Europea per adjudicar-nos l’organització del premi. En aquest sentit, sí que va ser important que hi hagués un cap visible.
Va estar a punt de perillar la renovació?
No necessàriament, però si haguéssim arribat al concurs sense una claredat d’idees i de suport institucional hauria pogut perillar, sí, evidentment. És un dels premis internacionals fonamentals. N’hauríem d’estar molt més orgullosos... L’atenció que donen els mitjans de comunicació a l’arquitectura, i al premi en concret, és escassa.
És un gran desconegut dels barcelonins, el pavelló?
Sí, ho és, perquè l’arquitectura que proposa és formosa i sensible però no és espaterrant. Per tant, necessita tenir un cert coneixement previ de quina és la importància que l’any 1929 fos el punt de ruptura de les idees que Mies i Reich estaven engegant i que aquí finalment van materialitzar per primera vegada. La nostra tasca és transmetre el valor que aquest moment fundacional de l’arquitectura moderna passés precisament a Barcelona.
Barcelona necessita un museu d’arquitectura?
El museu ja el tenim i és a l’aire lliure. L’arquitectura s’ha de visitar in situ. Dit això, som moltes les institucions que tenim arxius i col·leccions que val la pena poder visitar. Hem de saber crear la manera de posar a l’abast del públic aquesta riquesa que està oculta en magatzems. I, més que una nova institució, que penso que seria un dispendi econòmic, hem de saber treballar en xarxa, coordinadament, les més de cent institucions que ens dediquem a la divulgació de l’arquitectura. L’ambient positiu per cooperar hi és. Els recels i els regnes de taifes estan superats, formen part d’una altra generació.
L’arquitectura icònica ha estat un dels grans mals? Ja és història?
Hi ha hagut grans equipaments guanyadors del premi Mies, com ara el Kursaal de Sant Sebastià i l’Òpera d’Oslo, que resolien molt bé un problema de la ciutat. Ara bé, replicar la icona sense l’atenció al context urbà i social en què s’insereix es converteix en superficial i banal i perd interès. Si hi ha grans projectes que ens han de portar una ciutat millor, s’han d’analitzar i sospesar amb cura perquè no torni a passar el mateix, que queden obsolets. S’ha de tenir sempre present quines necessitats ciutadanes es volen resoldre. Això no significa abandonar l’arquitectura. La qualitat de l’espai no ha de ser ni cara ni elitista, ni de bon tros.
El nou paradigma és restituir l’essència original del model Barcelona?
El model de monumentalitzar la perifèria, de generar espais de vida comuna i de convivència urbana de qualitat quan han estat fets amb cura i amb atenció al context i al programa funcional, és a dir, a les necessitats reals dels usuaris, funciona molt bé. És un model d’èxit. Això és el model Barcelona, no són els grans equipaments. El model Barcelona és d’acupuntura. Barcelona és capdavantera en arquitectura. Té renom internacional. I això no ha passat per casualitat. Ha passat perquè una sèrie de persones, com l’abans mencionat Oriol Bohigas, l’alcalde Pasqual Maragall..., entre moltes altres, han treballat en una direcció i amb una autoexigència de qualitat que ha donat resultats fins a convertir la ciutat en un referent mundial.
Vigent?
Absolutament. Ens conviden als fòrums d’arreu a parlar de Barcelona, a Moscou, a Chicago... Barcelona ha dit coses en el passat i en diu en el present en el panorama arquitectònic internacional. I en dirà, perquè hi ha noves generacions d’arquitectes que arran de la crisi estan treballant a fora i estan internacionalitzant la nostra arquitectura. Al nostre sector la crisi ens ha donat aquesta oportunitat, amb molt patiment i esforços, per descomptat. Molts despatxos catalans ara estan construint a Polònia, a Noruega, a França... I el que duen a l’ADN i estan exportant és el model Barcelona.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona