L’any zero del ‘heavy’
Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath, gegants fundacionals del gènere, van formar-se el 1968, any també d’‘In-A-Gadda-Da-Vida’ i del debut de Blue Cheer
Led Zeppelin, aleshores com a New Yardbirds, van debutar en directe fa just cinquanta anys
Deep Purple es manté en actiu i Ozzy Osbourne, cantant de Black Sabbath, visitarà Barcelona aviat
El 7 de setembre del 1968, poc menys d’un mes després de començar a assajar en un soterrani del carrer Gerrard de Londres, Led Zeppelin feia el seu primer concert. Va ser a Gladsaxe, prop de Copenhaguen, encara amb el nom de The New Yardbirds, i ja es van sentir temes –Dazed and Confused, Communication Breakdown– que, el mes de gener de l’any següent, cristal·litzarien en el seu històric disc de debut. Seria l’inici d’una aclaparadora trajectòria d’únicament dotze anys (estroncada per la mort, l’any 1980, del seu bateria John Bonham) en què la banda, bevent a raig de les fonts del blues, contribuiria immensament a definir un nou llenguatge gràcies a la ferocitat de les guitarres de Jimmy Page i als aguts de Robert Plant, que tot just aquell estiu havia complert vint anys.
A Hertford, una població a trenta quilòmetres al nord de Londres, mentrestant, una banda anomenada Deep Purple havia fet, l’abril del 1968, el seu primer concert i havia enregistrat el seu debut en forma de senzill: Hush. No seria, però, fins un any i mig després, amb les incorporacions d’Ian Gillan (cantant) i Roger Glover (baix), que el grup, fins aleshores molt influït per la psicodèlia i els diàlegs amb la música clàssica, no assumiria sonoritats més dures. Fos com fos, però, el 1968 figuraria en les enciclopèdies com l’any en què va néixer el segon gegant metàl·lic. El riff de guitarra més popular de la història del rock dur, Smoke on the water, del 1972, és obra seva. I part de la dèria de publicar imponents discos dobles en directe (Made in Japan, del 1972) o de canviar constantment de formació (només els més experts coneixen les múltiples encarnacions que, en cinquanta anys, ha tingut Deep Purple), també.
I, finalment, Black Sabbath, un grup que tardaria encara uns mesos a publicar el seu debut –febrer del 1970– però que, com Led Zeppelin i Deep Purple, s’havia format també l’any 1968. La ciutat que els veuria créixer, Birmingham, concretament una zona geogràfica del nord del Regne Unit anomenada Black country, esdevindria ben aviat una de les capitals inapel·lables del metall, ja que, en aquest enclavament industrial, a més dels quatre integrats de Black Sabbath (Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward) hi naixerien – el 1969– Judas Priest i, ja en els vuitanta, Napalm Death.
Guitarres, en el seu cas, pesades com el plom i –compartint mèrits amb Zeppelin– l’ocultisme en moltes de les seves lletres (ningú fins aleshores havia fet segurament una portada tan misteriosa com la del seu primer disc, amb una enigmàtica dama de negre sostenint un gat) van convertir Black Sabbath en el tercer grup amb responsabilitats paternals envers el heavy metal.
Rarament, d’ençà aleshores, ha existit grup de heavy que no hagi esmentat Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath com a influències. Ara bé, tota reconstrucció dels orígens del heavy metal recomana també una visita als Estats Units. A Blue Cheer, un grup sorgit de l’esclat psicodèlic de San Francisco l’any 1966, se’ls ha adjectivat sovint de pioners gràcies a la greu afinació de les seves guitarres, provocant uns efectes similars als que, no gaire més tard, generarien Black Sabbath. Vincebus Eruptum, un disc publicat, precisament, l’any 1968, amb una contundent versió de Summertime blues (Eddie Cochran) inclosa, és sovint citat com a moment zero i, la seva petjada en músiques dures com ara el grunge o el stoner-rock, inqüestionable. Vainilla Fudge (un altre grup amb prehistòria psicodèlica, però en aquest cas provinent de Nova York) i dues bandes, Iron Buttlerfly i Steppenwolf, de què aquest estiu s’ha commemorat el llançament dels seus temes més icònics (In-A-Gadda-Da-Vida i Born to be wild), figuren també en els llibres d’història com a precursors nord-americans del heavy metal.
‘Heavy’, 50 anys després
Només calia passejar-se, aquest passat mes de juliol, per Santa Coloma de Gramenet, en la cinquena edició del Rock Fest, per entendre el paper que continua jugant el heavy metal en la societat actual. Els postulats de Zeppelin, Purple i Sabbath, al llarg d’aquests cinquanta anys, han ramificat en una infinitat de formes diferents i el heavy, més que una forma determinada de fer sonar la guitarra o de cantar amb un ampli ventall d’octaves, ha esdevingut –com proclamen, orgullosos, els seus fidels– “un estil de vida”.
D’aquestes tres bandes seminals, només Deep Purple segueix activa, però veure actuar en directe Robert Plant (cantant de Led Zeppelin) o Ozzy Osbourne (de Black Sabbath) no ha de ser del tot estrany. Led Zeppelin, a excepció de tres efímeres reunions per a finalitats diverses, no ha tornat a tocar des del 1980 i la seva continua sent, probablement, la reunificació més cobejada per la indústria musical.
Black Sabbath, per la seva part, és una de les poques bandes clàssiques del rock que manté tots els seus membres originals encara en vida, però van acomiadar-se dels escenaris en una llarga gira finalitzada a Birmingham a principi del 2017 –sense data a Barcelona– i res fa pensar que puguin tornar a l’activitat. La gira d’Ozzy Osbourne, venuda com de comiat, s’anomena No More Tours (‘No més gires’) i farà aturada al Palau Sant Jordi el 3 de març de l’any vinent
Finalment, Deep Purple, de què els seguidors ja han perdut tota esperança de veure’ls de nou amb el seu històric guitarrista, Ritchie Blackmore, van publicar, l’any passat, el seu vintè treball d’estudi –Infinite– i van afegint dates a una gira anomenada The long goodbye (‘El llarg adeu’).
Cinquanta anys després dels seus primers passos, l’existència de Led Zeppelin, Black Sabbath i Deep Purple és només parcial. La seva música, però, s’intueix eterna.
Res no és ‘heavy’ si és abans de Black Sabbath
De forma progressiva i natural, els llibres sobre heavy metal han acabat trobant un espai propi a les prestatgeries de les llibreries. Entre les novetats més cridaneres dels últims anys hi ha l’edició –publicada enguany per Blackie Books en castellà– de La historia del heavy metal, en què el monologuista britànic d’humor –i seguidor incondicional d’aquesta música– Andrew O’Neill traça l’evolució del gènere amb sentit de l’humor, agilitat i rigor històric.
O’Neill enumera –fument-se’n, també– les infinites subdivisions del heavy (black, thrash, doom, grindcore, etc.) i, en una llista inclosa en el pròleg, ja deixa ben clar que, entre les coses que no són heavy metal, hi ha “qualsevol àlbum que sortís abans del primer disc de Black Sabbath”.
Parla, tanmateix, de Led Zeppelin (de la seva música, però també d’episodis com ara la compra, per part de Jimmy Page, d’una casa a la vora del llac Ness de l’ocultista Aleister Crowley), així com de Deep Purple, de què recorda que, arran de la publicació d’In rock (1970), els periodistes van començar a qualificar-los amb una expressió aleshores tan insultant com la de “heavy metal”.
O’Neill enalteix Judas Priest com a principals responsables a eliminar el pòsit de blues de les formacions metàl·liques; reivindica les aportacions estètiques d’Alice Cooper al gènere; defineix Motörhead com “el grup de rock-and-roll més heavy de la història”; analitza l’impacte del punk sobre el gènere; posa damunt la taula fenòmens com ara l’air guitar, i valora, amb entusiasme moderat, l’actualitat del heavy metal, tot reconeixent que “els grups que són caps de cartell en els grans festivals de heavy són generalment bandes antigues que van treure els seus millors discos fa vint o trenta anys”.
