Castells, una història amb encant

Al testament de Pere el Cerimoniós, l’espasa de sant Martí constava com una de les joies de l’armeria reial. I, tot i que no està provat, es diu que la va empunyar el seu fill, Martí l’Humà, el dia que va ser coronat a Saragossa. A partir d’aquí, la història real i mitològica d’aquest imponent objecte de ferro forjat, fusta i argent daurat es fon amb les heroiques gestes de conquesta dels comtes de Barcelona. No és per caprici que se l’anomena l’Excàlibur catalana. Però el recorregut que va fer després de la mort de l’últim rei de la dinastia la va allunyar de Catalunya. De la prestigiosa col·lecció d’armes Estruch va passar, a finals del segle XIX, a mans privades franceses. Finalment, la va adquirir l’Estat del país veí, que la va dipositar al Musée de l’Armée de París. Des del forçat exili compleix amb escreix la seva missió: difondre l’antiga grandesa catalana.

Més d’un segle després, l’espasa de Sant Martí ha tornat. Farà, però, una estada breu al país que va servir en la seva època més gloriosa. Això sí, aquí, dins de l’exposició L’esplendor dels castells medievals catalans, que presenta el Museu d’Arqueologia (MAC) fins al 3 de febrer, s’ha retrobat amb el món que li va donar sentit. El seu estat de conservació és excel·lent i els ulls se’n van tot d’una a la beina, decorada amb un relleu de sant Martí en una cara i amb el senyal reial de les quatre barres en l’altra.

A la mostra, aquesta peça tan icònica del passat medieval català s’ha integrat en un conjunt de vestigis que tenen el seu mateix caràcter emblemàtic, aquests sí custodiats en museus del país i procedents de diverses fortificacions de l’època, sobre les quals s’ha posat la lupa per resseguir-ne els orígens i la complexa evolució. La major part d’aquests béns desenterrats en campanyes arqueològiques surten en comptades ocasions dels seus emplaçaments, justament pel seu valor. Com el joc d’escacs islàmic d’Àger, que va pertànyer a Arnau Mir de Tost, un dels principals protagonistes de la presa cristiana de la Catalunya musulmana. D’aquest singular entreteniment fet de cristall de roca se’n va perdre el rastre durant 700 anys, però tan bon punt es va redescobrir, amagat a la col·legiata de Sant Pere d’Àger, va ser objecte de desig una vegada més de col·leccionistes forans. Madame Béhague, comtessa de París, es va fer seu un grup de 14 figuretes (que posteriorment va comprar l’emir de Kuwait), mentre que l’altre lot de 19 va ingressar al Museu Diocesà de Lleida quan es va fundar, el 1893, on continua lluint com una de les obres mestres dels seus fons. D’aquí els lògics recels a deixar-la en préstec. Al MAC, només es poden veure dues peces originals; les altres són reproduccions.

Arnau Mir de Tost va atresorar diversos objectes luxosos islàmics. Com tants altres senyors feudals. I aquest és un dels missatges que llança l’exposició: que Catalunya va ser un territori de conflicte durant bona part de l’edat mitjana però també de relacions entre les cultures cristiana i musulmana. “Van ser tremendament permeables. Els impactes culturals van afectar de ple els castells erigits per defensar la línia de frontera”, subratlla el comissari Jordi Tura, especialista en arqueologia medieval i concretament en castells de Catalunya.

Tura és el director de les excavacions del castell de Montsoriu, entre Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies, un dels més impressionants per les seves dimensions i alhora també perquè encaixa amb la imatge estereotipada i fantasiosa que tenim d’aquests monuments; és a dir, la que ha popularitzat el cinema. El típic castell encantat de Disney, vaja. Montsoriu fa 25 anys que lluita per la seva plena recuperació (de moment s’ha completat un 60% del programa), en paral·lel, i això ho alenteix i ho enriqueix alhora, a les intervencions arqueològiques que han fet emergir de la terra materials quotidians que donen informació de les “formes de vida” als castells, exclama Tura.

A l’exposició del MAC hi ha una bona representació d’aquestes troballes, en especial l’última vaixella que va fer servei al castell fa 600 anys. I és que el cas de Montsoriu és únic. Tura parla de “fòssil vivent de l’arquitectura gòtica europea del segle XIV”, ja que després que s’afrontés la seva última remodelació va quedar “parat en el temps”. “Des de començament del XV no es tocarà, de manera que ens ha arribat un grandiós castell medieval autèntic”, precisa. Els prop de 6.000 m² de perímetre emmurallat donen fe de la seva grandiloqüència. El cronista Bernat Desclot el va definir al segle XIII com “un dels bells e dels nobles del món”. Ara bé, el cert és que en el període medieval les fortaleses més colossals van ser les del regne andalusí, com ara la Suda de Tortosa o el Formós de Balaguer.

L’esplendor dels castells medievals catalans ha arribat a Barcelona després d’haver estat concebuda com una operació per internacionalitzar aquest patrimoni, amb una mostra que es va poder veure la primavera passada al Museo del Jade y de la Cultura Precolombina de San José de Costa Rica. “A diferència d’altres països, com ara França o Anglaterra, nosaltres no hem sabut construir un relat tan atractiu. Els catalans som visitants assidus dels castells càtars i no ens adonem que tenim una herència arquitectònica que va fer eclosió a partir dels volts de l’any 1000 tant o més potent que la d’aquests països que han sabut vendre-la millor. La raó de ser d’aquesta exposició és fer-nos obrir els ulls”, adverteix Tura. A Catalunya, precisament per haver estat terra de frontera al llarg de tants segles, “la concentració de castells és una de les més altes d’Europa”. Per alguna cosa també el nom de Catalunya ve del terme castlà.

Amb el desenvolupament de les armes de foc i l’ús de l’artilleria, aquestes construccions van quedar obsoletes. Eren massa vulnerables. Sovint l’abandó es va perpetuar durant cinc segles. Tot i que l’oblit va ser relatiu: “Els castells tenen una presència molt forta en el paisatge i sempre han sigut importants des del punt de vista emocional per a les comunitats humanes. Hi vinculem els nostres orígens mítics. D’interès per recuperar-los i per donar-los valor n’hi ha hagut i n’hi ha, però no sempre és fàcil perquè els processos són llargs i costosos”, diu Tura.

Durant la Renaixença, es va despertar aquest interès pel passat i moviments com ara el modernisme van agafar les fortificacions primigènies com a model d’inspiració (el castell de Santa Florentina, a Canet, de Lluís Domènech i Montaner, n’és un de tants exemples). Al mateix temps, la Mancomunitat va endegar els primers plans de catalogació i protecció de les restes originals.

Però la història sempre segueix el seu curs i, clausurada l’edat mitjana, alguns dels castells més simbòlics van ser sotmesos a transformacions radicals per adaptar-se als nous reptes militars. Com ara el de Cardona, l’últim bastió a caure en mans de Felip V durant la guerra de Successió, cosa que va alimentar encara més la seva llegenda de fortalesa inexpugnable.