Encant sonor

L’expectació despertada per Jordi Savall, en el concert inaugural de la Temporada de Música Antiga 18/19 de L’Auditori, va ser compensada abastament per una bellíssima versió de l’oratori sacre militar Judita Triumphans (1716) d’Antonio Vivaldi (1678-1741), l’únic arribat fins als nostres dies. Un estol de cinc veus femenines, capitanejat per l’estratosfèrica mezzo noruega Marinne Beate Kielland en el rol principal de Juditha, un ferm cor femení de La Capella Reial de Catalunya i una potentíssima formació orquestral de Le Concert des Nations van ser les armes de les quals el músic igualadí va disposar per assaltar el fortí d’un oratori que, possiblement, hem de considerar com l’obra vocal més destacada del catàleg d’il prete rosso.

Poc sabem de les forces i els efectius exactes amb els quals va estrenar-se aquesta obra al conegut Ospedale della Pietà venecianè, com a celebració per les victòries militars venecianes sobre l’imperi Turc a Petrovaradin i Corfú. Savall, seguint les teories de Michael Talbot ja portades al disc per Alessandro de Marchi, va optar, a més, de per aquesta versió femenina, per un concepte més basat en la recerca constant del preciosisme i la bellesa sonors que no pas per una concepció dramàtica i teatral, pròxima a l’òpera. Això no significa un error, sinó un posicionament estètic que va permetre assolir moments, fora de l’espai i el temps. El sotasignant encara no sap on va romandre durant el temps de la interpretació de l’ària Veni, mi sequere fida, que amb l’alquímia del so del salmoè de Lorenzo Coppola i la veu de Kielland ens van demostrar com el cant, en efecte, pot ser la via cap a l’encant.