Manolo García, suant la samarreta

“Això, no ho oblidaré mai, us ho juro”, va dir Manolo García quan, amb Insurrección (un tema d’El Último de la Fila en sintonia amb “el desajust social que tenim”), va donar per acabat el seu musculós, llarg i apassionat concert de tres hores i quart al Palau Sant Jordi. “Hem suat la samarreta, com ha de ser”, va confessar, amb un indissimulable estat d’eufòria, minuts abans. “Soc feliç, això ha estat de puta mare”, va reblar. No es podia queixar: entrades exhaurides i dues bandes diferents –la que l’acompanya de manera habitual i la que integren els músics estrangers que han gravat el seu últim disc, Geometría del rayo– a les seves ordres.

Manolo García, ni quan compartia amb Quimi Portet El Último de la Fila ni d’ençà que va estrenar-se en solitari l’any 1998 amb Arena en los bolsillos, havia actuat mai al Palau Sant Jordi, símbol d’una manera d’entendre el rock, deia, allunyada dels seus ideals. El cantant del Poblenou, però, va apel·lar dissabte, tan bon punt va pujar a l’escenari, a aquella vella dita del “mai no diguis mai” i, després de dedicar el concert a “Adrià Puntí i Ivette Nadal... poetes!”, va comandar un concert amb 31 temes que va ser coronat, també, amb García demanant al públic que li obrís un “passadís” per anar a cantar... a l’altra punta del Sant Jordi. Per moltes glòries rockeres que ens hàgim acostumat a veure als nostres escenaris, no deixa d’impactar la potència física i vocal d’un home, Manolo García, a qui li van importar un rave els seus 63 anys quan, durant A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando, va acabar llançant-se, després d’algunes temptatives, als braços dels espectadors.

En un escenari auster i elegant proveït de tres grans pantalles, García va dedicar la primera part a cançons com ara Nunca el tiempo es perdido i Prefiero el trapecio, a versionar Triana (Todo es de color) i a esprémer complicitats amb la seva banda habitual (Ricardo Marín i Víctor Iniesta a les guitarres, Juan Carlos García als teclats, Iñigo Goldaracena al baix, Charly Sardà a la bateria, Olvido Lanza al violí i Mone Teruel als cors), amb la qual aquest últim any ja havia actuat en el Festival de Cap Roig i a l’Auditori de Girona. Va demanar una “ovació” per als seguidors seus que l’havien vingut a veure de la resta de l’Estat (“Barcelona, hospitalària!”, va proclamar) i, en català, com la majoria dels parlaments que va fer durant l’actuació, va confessar la “il·lusió” que aquell concert li feia “al nen petit” que portava dins seu. En la segona, va envoltar-se dels guitarristes Gerry Leonard (soci de David Bowie en les gires de Heathen i Reality) i Meghan Toohey, la bateria Sarah Tomek i la baixista Jessica Hume, i en una inacabable tanda de bisos va provocar efectes semblants a l’èxtasi col·lectiu amb Como un burro amarrado en la puerta del baile (l’altra cançó d’El Último de la Fila que s’escoltaria), Pájaros de barro, Carbón y ramas secas i Somos levedad. “Quan una cançó us emocioni, doneu la vida per aquesta cançó”, va proposar entre clams contra el masclisme i a favor de la lluita contra el canvi climàtic. “Gràcies per tota la poesia que em doneu!”

Manolo García i els seus fidels, assaborint de ple un debut al Palau Sant Jordi tardà però impregnat de molta màgia i molta vida.