Que verda encara és la vall

Angharad Price (Bethel, Gal·les, 1972) és professora a la Universitat de Bangor, crítica literària i traductora, i ha publicat llibres de text, però també tres novel·les. La segona, O! Tyn y Gorchudd (2002), ara la publica Rata com La vida de la Rebecca Jones, amb traducció de Yannick Garcia.

Que verda era la meva vall és un film clàssic de John Ford basat en la novel·la de Richard Llewellyn. La vida de la Rebecca Jones també passa en una vall de Gal·les i ha esdevingut un clàssic en només setze anys. A més, partint d’una llengua minoritària (el gal·lès el parlen unes 800.000 persones), ha arribat a tot el món. L’autora, que enraona amb dolçor, meditant tot el que diu, afirma que “una de les satisfaccions més grans ha estat que s’hagi traduït a una llengua com el català”. Fraternitat entre llengües engolides i menystingudes per l’anglès i l’espanyol, respectivament.

L’obra es va posar en marxa amb la mort de la seva àvia, l’Olwen, i recull la memòria de la seva família, en l’ambient rural ben especial de la vall de Maesglasau. “Amb la mort de la meva àvia, vaig ser conscient que hi havia unes històries i un estil de vida que es perdien, i vaig voler-ho preservar”, explica Price. Tot i que assegura que va ser tot molt espontani, va escriure una obra molt madura i complexa abans dels 30 anys.

És una poderosa evocació lírica de la vida a les muntanyes de Gal·les i una crònica del segle XX, amb grans temes com la religió, la política, l’economia, la guerra, les classes socials... “Sembla que la vida en una masia d’una vall queda aïllada de la història del moment, però no és cert: tots els esdeveniments afecten com arreu, des de Txernòbil fins a les vaques boges, passant pel Brexit”, afirma Price. I en l’obra també hi ha dolor i amor (familiar, a la terra, a la llengua...), i altres temes com la ceguesa, la duresa de la vida al camp, la crueltat que de vegades infligeix el clima, els canvis que provoca la tecnologia i curiositats locals com ara que costi mantenir la verticalitat en una terra de valls i turons, una de les moltes i belles metàfores.

Es va documentar amb relats orals dels familiars, cartes i fotografies, algunes incloses en el llibre. I rememorant l’espai geogràfic, que descriu amb detall. “Conec la vall de manera molt íntima. És on ma mare va créixer i, quan era petita, hi vaig passar totes les vacances d’estiu. En conec les aromes, els colors, les ovelles... Escriure el llibre va ser un enorme plaer, em va permetre reviure aquell ambient.”

Va arribar a alguns dels molts personatges a través d’imatges puntuals, com ara al besavi, que “o estava pasturant xais o llegint a casa, sempre fumant, i duia a la mateixa butxaca la dentadura postissa i el verí per als talps. Aquest detall me’n va donar el tret distintiu”, diu rient.

Va parlar molt amb el seu besoncle Lewis, el més petit dels tres germans cecs, que tenen molt de pes en l’obra com a frontissa entre dues societats, cultures i religions, un cop van ser internats en una escola anglesa. “Ell em va explicar que, la primavera en què ja sabia que aviat quedaria cec, es va fregar per la cara campanetes blaves, que florien abundosament als prats, per impregnar-se de la seva aroma i poder-ne recordar el color per sempre més.”

A més dels referents personals i històrics, n’hi ha molts de culturals. “La Rebecca i el seu germà són producte de la seva societat, perquè el protestantisme donava molt de valor a la cultura com a mitjà de desenvolupament de les persones. La família, des del segle XVIII, havia tingut accés a la literatura, a la teologia i a la filosofia a través de la religió.”