“El ciutadà veu Gaudí com un forat negre”

Marc Aureli Santos (M.A.S.): Sí, sobretot des d’una perspectiva contemporània i barcelonina. Fa un parell de mesos, el comissionat de Cultura, Joan Subirats, em va comentar que, en el marc de Ciutat oberta. Biennal de pensament, creia que s’havia de fer un debat sobre patrimoni. I en la conversa va sortir el tema de Gaudí. Em va dir que estava preocupat, perquè és un referent internacional de Barcelona, però que, en canvi, no hem construït mai un discurs propi que no estigui imposat des del gran negoci que es mou al seu voltant. El sentit de les taules rodones és aquest: no resignar-nos amb el discurs que ens ve de fora, i nosaltres, com a barcelonins, l’any 2018, dir en veu alta com veiem Gaudí i què en pensem. I, sobretot, volem debatre sobre Gaudí sense esperit comercial, que és el que tant de mal li està fent. Carme Grandas (C.G.): Aquestes jornades poden començar a obrir una nova porta. Per a nosaltres era important comptar amb experts en diversos temes. En l’obra de Gaudí, hi ha aquesta confluència de disciplines. Per tant, el discurs justament s’ha de replantejar a través de professionals d’altres àmbits. Evidentment que n’han de parlar les persones que estan directament vinculades al seu llegat patrimonial, o que hi han intervingut, siguin restauradors o arquitectes. Però hi ha molta altra gent que té una altra manera d’entendre’l que ens pot ajudar a elaborar aquest discurs diferent. Gaudí, sense haver creat mai escola, ha tingut com a seguidors –i ho dic entre cometes– arquitectes, artistes visuals, actors, cineastes..., que s’han vinculat amb la seva herència amb molt respecte i coneixement. Hi ha tot un rendez-vous amb Gaudí en la creació contemporània que cal explorar.

M.A.S.: Com diu Juanjo Lahuerta, hem de rescatar-lo del seu èxit. És l’únic arquitecte modern que arrossega milions de turistes. La imatge de Barcelona és Gaudí. L’edifici més publicitat de tot el món a Instagram és la Sagrada Família. Com a barcelonins, tenim dret a dir-hi alguna cosa, no? Fa la impressió que estem arribant a una situació tan patètica que Gaudí ens arribarà a molestar. El barceloní s’està desconnectant d’ell. Pensa: “No té res a veure amb mi.” Ni se li acut entrar a la Casa Batlló o a la Pedrera, tret que hi facin una exposició que li interessi. Jo soc del barri de la Sagrada Família de tota la vida. Els veïns, si poguessin, l’enviarien a l’altra punta del país. Es percep com un forat negre que cal evitar, no com un senyal d’identitat pròpia. Hauríem d’estimar Gaudí com a part del nostre llegat cultural. Ens l’hauríem de sentir nostre, i si després els turistes també se l’apropien, doncs benvinguts. C.G.: Aquesta capacitat massiva d’atracció ens té desbordats. El barceloní no hi conviu bé. Va al mercat i es troba que tot s’ha encarit. No pot ni caminar pel carrer. I jo em pregunto si això ajuda a entendre Gaudí... Tant el ciutadà com la gent que ve de fora, per molt bons que siguin els guies que els acompanyin, no estan entenent res de Gaudí.

M.A.S.: Hi ha molta informació de Gaudí, però és redundant. Mai s’hi ha aprofundit. Tot es basa en el geni incomprès, amb una imaginació desbordant, introvertit, una mena de figura exòtica... I aquí s’acaba. Es ven el Gaudí fàcil de consumir. Però el cas és que és un personatge molt més ric. De tota la seva implicació en el que passava a la Barcelona de principis de segle, ens n’hem d’ocupar. Ell no viu aïllat. I tampoc és aliè als moviments arquitectònics que estan passant a Europa. Tot això no s’explica. I s’ha d’explicar. C.G.: Josep Francesc Ràfols va publicar la primera biografia de Gaudí el 1928, dos anys després de la seva mort, i, a partir d’aquí, la mateixa informació i la mateixa visió del personatge s’ha anat repetint i repetint i repetint. Explicat d’una manera o d’una altra, es va replicant el mateix Gaudí des del 1928. I hi ha tant per investigar...! La relació entre Gaudí i Jujol, per exemple. A Jujol, Gaudí el va marcar molt. Va ajornar el seu casament fins que no va ser mort. I després de la guerra, impartia classes vestit com ell. Una altra relació per estudiar és la que va tenir amb Francesc Berenguer. On comença Gaudí i on comença Berenguer? Les fronteres no estan definides. I una connexió claríssima: Jacint Verdaguer. Només has de mirar com tracten la natura: l’un amb l’arquitectura i l’altre amb la poesia. Sense oblidar que l’un va sota el paraigua del marquès de Comillas, Antonio López, i l’altre, del gendre, Eusebi Güell. Tant en el cas de l’un com de l’altre, quan moren hi ha un daltabaix social. Ben segur que es van conèixer. S’han de remenar els arxius.

M.A.S.: Exacte. Gaudí i Barcelona s’han convertit en una marca equivalent. I això el que ha fet és empobrir la ciutat. Li ha manllevat tota la seva complexitat. Barcelona ha quedat reduïda a aquest geni mig boig que feia coses rares amb formes que imitaven la natura.

C.G.: La bomba del Liceu del 1893 té molta significació. Per primer cop en la història, l’obrer està organitzat. La Setmana Tràgica esclata just quan s’està acabant la Pedrera. Hi ha dos extrems socials. I el benestant confia en una persona que fa una arquitectura que després ni tan sols li resulta còmoda per viure, com és el cas de la senyora Milà, però que en canvi alimenta la seva vanitat perquè li proporciona un edifici que marca la diferència. M.A.S.: Se’ns presenta Gaudí al marge de tot això. I no: ell és una figura que es relaciona amb la societat del seu temps. Ens el volen fer veure com un bolet isolat i trastocat, una mena de Van Gogh. Però mentre que Van Gogh no va ser reconegut fins després de mort, Gaudí ja era un fenomen en vida. Les primeres promocions turístiques de Barcelona, induïdes pel mateix consistori a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, creada a principis de segle, ja l’explotaven com a principal icona.

C.G.: Només vull recordar el congrés internacional que es va organitzar l’any passat, durant el qual es van presentar tot de novetats que, al final, es van tombar una rere l’altra. Aquesta obsessió per voler descobrir coses noves de Gaudí és molt perillosa. Si es persegueix un interès mediàtic, no és seriós. A Gaudí se l’ha d’estudiar, i se l’ha d’estudiar amb més rigor científic. Què esperem d’aquestes jornades? Doncs que comenci a aflorar una altra visió. O unes altres visions. No ens podem quedar només amb l’òptica de l’arquitectura i de la història de l’art. Un geòleg, un enginyer, un sociòleg, un antropòleg... en poden fer mil lectures. I diferents, que és el que busquem.

M.A.S.: En aquests moments, hi ha un debat sobre el futur del Park Güell, l’única obra de Gaudí que és de titularitat municipal. En les jornades se’n parlarà. Els barcelonins ens en sentim expulsats. Un altre forat negre que repel·leix el ciutadà. L’Ajuntament té voluntat de recuperar-lo com a parc. Perquè fonamentalment és un parc, amb la fortuna que té valor patrimonial declarat per la Unesco. Hi ha una gran paradoxa: si tu a Google poses “Park Güell”, el primer que et surt és com pots comprar les entrades per accedir-hi. I això és trist. El Park Güell ha de deixar de ser un conflicte i passar a ser una oportunitat per poder comprendre bé Gaudí, sens dubte.

M.A.S.: En el món dels arquitectes, Gaudí ha estat abominat durant molts anys com a personatge de dretes. La generació anterior a la meva feia una distinció molt clara entre els arquitectes d’esquerres i els de dretes. I als de dretes se’ls castigava. Joan Bassegoda, l’històric director de la càtedra Gaudí, des de l’arquitectura més intel·lectual estava proscrit pels seus vincles amb el règim franquista i la Barcelona de Porcioles. Proscrit Bassegoda, proscrit Gaudí de retruc. Això, avui, ha canviat completament.