Cultura

L’art que va trinxar la norma

La Virreina llueix les obres que Lorenza Böttner va crear amb la boca i els peus

Als 8 anys va perdre els dos braços i la seva identitat de gènere sempre va fluctuar
Va encarnar la mascota dels Jocs Paralímpics, Petra, que la va eclipsar com a artista

Javier Mariscal va dibuixar una nena sense braços per representar els Jocs Paralímpics. Li va posar el nom de Petra. Tot i que no va arribar a ser tan popular com la icona oficial de la Barcelona olímpica, Cobi, va deixar un record entranyable en el nostre imaginari. En la cerimònia de comiat, es va alliberar del paper, dels pins, de les tasses i de la resta d’objectes inanimats de marxandatge i va desfilar per l’estadi dalt d’una moto. Però el que no tothom sap és que dins d’aquell ninot que ballava i saltava hi havia una Petra de carn i ossos, Lorenza Böttner, una artista de 32 anys que havia perdut els braços quan en tenia 8. Böttner havia lluitat tota la seva vida per no ser justament una Petra, un emblema de la correcció política a favor de la igualtat d’aparador.

“No acceptava ser considerada discapacitada perquè ella no se’n considerava”, engalta el filòsof Paul B. Preciado, que ha comissariat la seva primera exposició en una institució, Rèquiem per la norma (fins al 3 de febrer) a La Virreina Centre de la Imatge, molt sensible a les trajectòries inèdites des de que va assumir-ne la direcció Valentín Roma. El llarg silenci que ha patit Böttner fins que ha estat rescatada per Preciado demana una reflexió prèvia: quan l’art no rep atenció i, més i tot, s’invisibilitza en el moment en què es crea, corre el perill de perdre’s per sempre. El més probable és que acabi a les escombraries. Böttner, però, va tenir una bona estrella en forma de mare que, després de la seva mort, va salvaguardar tot el seu llegat d’obres a la seva habitació, en espera que algú, algun dia, hi donés valor.

Aquest algú ha estat Preciado, que tampoc ho ha tingut tan fàcil per dur a terme la seva investigació. “Quan vaig sol·licitar una beca, em van dir que què en volia fer, d’aquest artista Unicef”. El primer que ha fet ha estat arrancar-li la màscara de Petra per cercar la seva veritat oculta. “Petra la va eclipsar com a artista”, etziba. A l’exposició de La Virreina, la mascota només ocupa una paret i una vitrina, i gairebé amb l’únic sentit de testimoniar que Böttner va escollir Barcelona i els seus ambients culturals underground per viure en plenitud els seus últims anys, abans de ser exterminada per la sida, el 1994. La seva mare va organitzar una petita exposició a la capital catalana com a homenatge pòstum. Però tot va quedar en cercles molt reduïts.

A la resta de sales de La Virreina, el que s’imposa és una gran artista amb una obra “d’una bellesa emocionant”. Una artista que va crear pintures, fotografies i performances amb la boca i amb els peus, òrgans proscrits pels estaments de l’art. “La història de l’art és la història de l’hegemonia de la mà”, afirma Preciado. Böttner va ser exclosa dels circuits convencionals perquè la història que ella va escriure, amb l’ajuda de la seva boca i dels seus peus, estava relegada a un art marginal del carrer, fora dels museus i de les galeries. Un art de pidolaires empresonats en cossos monstruosos que s’instrumentalitzaven mediàticament com a espectacle. Però la pregunta que s’hauran de fer ara els visitants de la Virreina és si el seu art és realment d’una categoria menor. Aquest és el desafiament.

La seva herència artística val més no abordar-la amb sentimentalismes. Que hi hagué una tragèdia personal, sí. La d’un nen, Ernst Lorenz Böttner, nascut el 1959 a Xile de pares migrants alemanys, que va patir una brutal descàrrega elèctrica quan es va enfilar en una torre d’alta tensió per intentar agafar un niu d’ocells. Hauria pogut morir, llavors mateix o a l’hospital, quan després d’amputar-li els dos braços es va intentar suïcidar. I encara en va venir un altre, de calvari, quan va ser ingressat a Alemanya en una clínica de rehabilitació on va rebre la mateixa consideració i el mateix tractament dels anomenats nens de Cortegan, nascuts de mares que mentre estaven embarassades havien pres aquest fàrmac, que va malformar les extremitats de centenars de milers de fetus.

Seria un error pensar que Ernst Lorenz Böttner es va transformar en dona quan estudiava a la prestigiosa escola d’art de Kassel. “No es va moure mai en el binomi home/dona, sempre va fluctuar entre Lorenza i Lorenzo”, precisa Preciado. De la mateixa manera que no entenia les fronteres entre un cos capacitat i un cos discapacitat. La seva va ser una batalla contra tots els patrons normatius. “I és l’art el que li va permetre inventar-se un marc de representació nou per reivindicar la seva resistència vitalista”, emfasitza el comissari.

El món de l’art la va ignorar per complet. Una invàlida no era vàlida per a la Documenta de Kassel dels anys vuitanta. Ara sí que n’és, però. “Böttner és una de tantes artistes d’avantguarda que han d’esperar que la història de l’art rebi els seus missatges. En el seu cas, s’anticipa a la tecnificació, amb la qual la mà ja no és imprescindible”, diu Preciado. En la darrera edició del reputat esdeveniment artístic de la ciutat alemanya, celebrat el 2017, es va exposar l’autoretrat que va gestar com a treball de llicenciatura el 1984, un mural a l’oli sobre una tela de grans dimensions pintat amb les seves petjades. També llueix ara a la Virreina. I és meravellós.

Després de la seva etapa formativa a Kassel, va començar a viatjar. A Nova York, on es va cartejar amb les primeres espases de l’art, com ara Andy Warhol, amb el desig de teixir una xarxa de suports. Aquí també va aprofitar per completar el seus estudis, amb incursions en la dansa i en la performance que li van donar les claus per engendrar les seves pintures ballades. L’àmbit de la performance, sempre “més porós”, és l’únic que li va obrir una escletxa institucional. Petita, però al cap i a la fi una escletxa.

Després va fer el salt a Europa, i a finals dels anys vuitanta va descobrir Barcelona, o millor dit la seva Rambla, d’agitació artística tan espontània. “És probable que si no hagués emmalaltit (el 1993 ja estava al límit), s’hi hagués instal·lat durant una època”, especula Preciado. S’hi sentia còmoda. I, malgrat Petra, amb Mariscal van ser bons amics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.