Art

Junts en l’amor, la vida i l’art

El Museu de Montserrat explora en una exposició el món compartit i els mons propis i personals de la parella Albert Ràfols Casamada i Maria Girona

La mostra reivindica el valor de l’obra de Girona, relegada per la dimensió pública de Ràfols

€Des de que es van conèixer, el 1945, Albert Ràfols Casamada i Maria Girona ho van compartir tot. La vida de matrimoni, les amistats, els gustos culturals, les preocupacions de la llarga nit que els va tocar viure durant tota la seva joventut, plena de dificultats personals i col·lectives, i, és clar, la feina de l’art.

Tots dos eren tímids, silenciosos i callats. Ni a la porta de Picasso es van atrevir a picar quan van viure a París, que és el que feien tots, per demanar-li benedicció. Fins i tot s’assemblaven físicament. Però les seves personalitats artístiques eren diferents, encara que sovint toquessin els mateixos temes o fessin ús d’una paleta de colors similars.

I encara n’hi ha una de més visible, de diferència: que l’un, ell, va ser reconegut, mentre que l’altra, ella, va adoptar un discret segon pla. A ell el podrien colgar amb els llibres que li han escrit; a ella no n’hi ha ni un de sol que l’abordi amb fondària.

A aquesta parella artística tan singular li dedica una exposició el Museu de Montserrat, L’equilibri possible (fins al 5 de maig). No és la primera que se’ls fa, n’hi ha tres d’anteriors de ben dignes, però sí que és la que aprofundeix amb més lucidesa en el seu món, el que van compartir, i, alhora, en els seus mons, els que els van dotar de caràcter propi.

En especial, en el de Maria Girona (1923-2015), el que va passar més inadvertit perquè va quedar eclipsat per la dimensió pública d’Albert Ràfols Casamada (1923-2009). “A Girona no li va molestar el seu èxit. Però no es va autoanul·lar pas: va continuant creant una obra coherent, rigorosa i de qualitat. L’hem d’interpretar al costat d’ell, però no pas sota d’ell”, pregona el comissari de la mostra, Bernat Puigdollers.

A molts els sorprendrà saber que, als anys quaranta i cinquanta, el matrimoni va poder viure gràcies a la pintura de Girona. “La de Ràfols no agradava.” Serà a partir dels anys seixanta, sota les noves lògiques de la pintura informalista, que les fortunes crítiques de l’un i de l’altre s’invertiran. Per una raó ben simple: que ella no va traspassar el llindar de l’abstracció.

Un centenar d’obres

Però, tot i ser un dels sentits principals de l’exposició, el de reivindicar la trajectòria oculta de Girona, n’hi ha d’altres que el comissari, després de dos anys de recerca, també s’ha preocupat que hi donin solidesa intel·lectual. Amb la llum de les seves obres, un centenar que procedeixen dels seus hereus i de diverses col·leccions particulars, Puigdollers ha brodat un relat que ajuda a conèixer més bé l’escena cultural de la postguerra, dominada per la foscor, però no per una foscor absoluta. Aquest tàndem i els seus cercles van tenir molt a veure en les escletxes que es van obrir.

Tots dos havien respirat de petits els ambients noucentistes, inclús, en el cas de Ràfols, els de les avantguardes d’abans de la guerra. Tots dos havien nascut en famílies amb forts neguits creatius, cosa que els va facilitar “un accés directe privilegiat a la cultura” quan, després de la desfeta del 1936, el règim franquista va tancar amb pany i clau els discursos dissidents de la modernitat. Ràfols era el tercer d’una saga de pintors. A l’avi el considerava “un aficionat”; el pare no va superar mai la condició de pintor “correcte”. “Ell aniria molt més enllà”, exclama Puigdollers. Girona era filla d’un arquitecte reputat, Lluís Girona, l’artífex de la urbanització de Bellaterra, entre d’altres. I, a més, era neboda del crític d’art Rafael Benet, una figura que també tindria influència en el jove Ràfols. Benet, que també era pintor, és un dels molts personatges convidats a l’exposició del Museu de Montserrat, que s’ha d’entendre també com una constel·lació de complicitats que es van forjar al voltant de la parella.

Complicitats que van fer possible els Salons d’Octubre, la reunió embrionària dels quals es va celebrar a casa dels pares de Girona. O les del Cercle Maillol, un reducte de llibertat nascut amb la protecció de l’Institut Francès, que els va concedir una beca el 1949 per instal·lar-se a París durant quatre anys (“no era tant una qüestió econòmica com l’obtenció d’un visat per poder sortir a fora”). O, vint anys després, les que van desencadenar la fundació de l’escola Eina, nascuda d’una escissió d’Elisava, tot agafant de model la Bauhaus amb l’ànim de renovar els ensenyaments artístics, d’un caràcter tan reaccionari que feia enrere.

I les del grup Els Vuit, “una de les primeres iniciatives amb voluntat renovadora del panorama artístic de la postguerra”, exclama l’historiador de l’art. La represa de la modernitat truncada no va ser cosa només de Dau al Set. Inclús, per poc, Els Vuit es van avançar. Els Vuit eren Joan Palà, Vicenç Rossell, Ricard Lorenzo, Jordi Sarsanedas, Joan Comellas, Miquel Gusils i, és clar, Ràfols i Girona, que s’acabaven de conèixer. Puigdollers en remarca una, de característica, que els va fer únics en aquell moment tan poc estimulant: “Que eren transversals: pintors, escultors, poetes i músics.”

Els Vuit feien tertúlies semiclandestines a les golfes de la Casa de les Punxes i el 1946 es van presentar en societat amb una exposició a la galeria Pictòria, hereva de la Sala Esteva, on el Picasso triomfant va fer la seva primera exposició a l’Estat espanyol, el 1935. Els van qualificar d’eixelebrats pel cap baix. La vida d’Els Vuit va ser breu, però van deixar com a llegat una advertència: que es podia desafiar l’art encarcarat i neutre que el franquisme va oficialitzar. Dau al Set ho va fer d’una manera més trencadora, sota els dictats del surrealisme. La colla de Ràfols i Girona s’ho van muntar amb el cubisme i el fauvisme, “però sempre respectuosos amb la tradició”, matisa Puigdollers. Una modernitat continguda, si es vol, però, al cap i a la fi, modernitat.

I no tot va passar per l’experiència de la pintura. “Els Vuit van tenir la gosadia de ser els primers a representar una obra de Lorca després del seu assassinat, Retablillo de Don Cristóbal”, revela el comissari. Els la va proporcionar un jueu culte que havia arribat a Barcelona fugint de la persecució nazi, Maurice Molho. Una altra presència lluminosa que s’entronca en aquesta història coral.

I n’hi ha més. Les dels amics íntims. Una paret de les sales del Museu de Montserrat que imanta la mirada i el pensament és la que reuneix obres dels artistes amb els quals van fer pinya per treure el país d’aquell adormiment gairebé generalitzat. Un Josep Maria Garcia Llort, un Xavier Valls, un Josep Guinovart, un Joan Hernández Pijuán, un Josep Maria Subirachs... Una generació avui ja desapareguda que clama més atenció de la que ha rebut fins ara. Puigdollers ha volgut estirar la influència de la parella en temps més contemporanis. L’artista Antoni Llena simbolitza el pòsit que van deixar Girona i Ràfols en les generacions següents amb una obra que ha creat expressament per a la mostra, uns fràgils papers de correspondència entrelligats que evoquen la generositat i la tendresa del seu tracte.

També entre ells es van comportar així. Fins poc abans de morir, encara s’intercanviaven i es dedicaven obres. Potser la gran lliçó que ens van deixar és que l’art és una aventura comuna de coneixements i d’afectes que fan avançar el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona