Música

Crítica

música

Vestigis d’una revolució

Entre els cinquantenaris que, aquests mesos, no haurien de passar desapercebuts (la Primavera de Praga i el Maig francès; L’Estaca i Què volen aquesta gent?; Beggar’s Banquet i el White Album) hi ha el del Festival de la Vida que, l’estiu del 1968, es va celebrar a Chicago coincidint amb una convenció del Partit Demòcrata dels Estats Units. Tres jornades de protestes contra la Guerra del Vietnam i a favor de la igualtat de gènere i racial, amb policies de paisà sembrant la violència, en què només un dels grups que havien dit que hi actuarien s’hi va acabar presentant: MC5.

La banda, amb lletres esquerranoses i l’activista polític John Sinclair en funcions de mànager, reblaria la seva conversió en símbol de la contracultura nord-americana amb la publicació, el febrer del 1969, d’un disc, Kick out the jams, que en les dècades següents seria citat com a influència constant per a músiques com el rock dur i el punk. Màxims representants, amb els Stooges d’Iggy Pop, del high-energy de Detroit, la banda es dissoldria només tres anys més tard, i que la seva plena reivindicació continua estant pendent ho demostren fets com que, el 2016 i el 2018, MC5 han quedat fora en últim moment de la cursa cap al Rock & Roll Hall of Fame.

MC5 eren el cantant Rob Tyner, el guitarrista Fred Sonic Smith (marit de Patti Smith) i el baixista Michael Davis, traspassats els anys 1991, 1994 i 2012; el bateria, ja retirat, Dennis Thompson, i el guitarrista Wayne Kramer, que divendres a l’Apolo va demanar “respect” per al que havia significat MC5 amb una interpretació íntegra de Kick out the jams (Starship, un viatge sota els efectes del jazz saturnià, inclòs) i set temes més dels seus dos altres treballs.

Des de la seva irrupció en escena cantant Ramblin’ Rose fins que va marxar-ne tot qualificant Trump de criminal, Kramer, de 70 anys, es va mostrar, ras i curt, demolidor, tot i que els mèrits que, el de divendres, fos un concert segurament més intens del que esperàvem cal atribuir-los també a l’all-star band que, en un acte segurament més de reconeixement que no pas de profit econòmic, l’emparava: l’eminència grunge Kim Thayil (guitarrista de Soundgarden), el cantant en còlera Marcus Durant (Zen Guerrilla), el baixista Billy Gould (Faith No More) i el bateria Brendan Canty (Fugazi). Molts ideals del 1968 encara perduren. La música de MC5, també.

MC50
20è Festival del Mil·lenni
Apolo (Barcelona), 16 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA
CrÒNICA

Un Sant Jordi fred, però esplendorós