A través del mirall

L’exposició que Jordi Amagat inaugura avui a la Fundació Valvi de Girona (19.30 h) es titula Entre el mirall i el mur, com un dels quadres que s’hi poden veure, millor atentament, sense presses. “El mur és una paret i, si la vols traspassar, ho has de fer amb el pensament”, explica l’artista. “Quan et mires al mirall tens una imatge determinada de tu mateix, però si tanques els ulls et venen al cap moltes altres coses, i cada persona que et mira es crea una imatge diferent sobre tu.” Jordi Amagat completa aquesta reflexió davant del quadre esmentat remarcant que li agraden les dobles lectures, coses que poden tenir més d’un significant, ultrapassant l’evident. “Has de tenir en compte que jo em dic Amagat...”, hi afegeix amb un punt de misteri.

Jordi Amagat (Girona, 1956) exposa a la Fundació Valvi fins al 12 de gener pintures i escultures creades majoritàriament entre el 2014 i el 2018, moltes inèdites, dins la sèrie Exposicions de maduresa: un concepte que s’adapta bé a un artista que pinta amb consciència d’ofici des dels 18 anys i que, per tant, fa més de quaranta anys que pinta amb “la història de l’art al darrere i una tela en blanc al davant”, com escriu en el catàleg de la mostra l’arquitecte i divulgador artístic Miquel del Pozo i Puig (Girona, 1981), que quan era molt jove també va ser alumne d’Amagat en el taller que compartia amb Pep Admetlla. Del Pozo serà avui l’encarregat de presentar l’exposició de Jordi Amagat a la Fundació Valvi, on aquest últim no exposava des que, el 2010, ho va fer amb Admetlla.

En Entre el mirall i el mur, hi ha unes quantes cares en diferents formats, perquè Amagat no ha parat mai de pintar cares des que tenia 20 anys, atret per la idea que “hi ha més de 7.000 milions de persones al món i no n’hi ha cap d’igual”. En canvi, ha dedicat tot un espai, el de la sala Mercè Huerta, a una sèrie de torres pintades i aixecades en terracota, i la torre –que tant pot evocar el mil·lenari ziggurat de Babel com els gratacels dels segles XX i XXI– és un element relativament nou en el seu univers creatiu, tot i que hi ha precedents: de fet, aquesta sala s’obre amb una petita pintura del 1982 titulada La torre i la ciutat.

Més amant de la línia corba, per sensual i per lliure, que de la recta que obliga a usar instruments de precisió, Amagat presenta també en aquesta mostra una sèrie de pintures rodones o tondos. “Tots els quadres de l’exposició tenen en comú el meu traç: a tots hi pots veure en Jordi Amagat”, diu ell, que no diferencia entre la seva obra escultòrica i la pictòrica, perquè la seva pintura “no és plana, sempre té volum”. És un artista que pinta “sense pensar en res” –després el quadre li parla per suggerir-li, per exemple, una possible connexió amb la caverna de Plató– i que en aquesta època pluridisciplinària reivindica la imatge del pintor com “un home sol” amb una tela en blanc al davant.