El ‘Desconsol’, al Palau

Només assumir la presidència del país, Quim Torra va voler conèixer a fons el patrimoni artístic del Palau de la Generalitat. Res estrany tenint en compte la seva sensibilitat per l’art. Després d’inspeccionar totes les estances, obra per obra i artista per artista, es va adonar –cosa que el va decebre– que hi mancava Josep Llimona (Barcelona, 1864-1934), l’escultor més important del modernisme, i un dels seus creadors predilectes. Torra es va posar en contacte ràpidament amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per aconseguir una peça seva que fos prou representativa. I l’escollida no podia ser més emblemàtica: el Desconsol.

El refinat nu femení de marbre va abandonar ahir de bon matí les reserves del museu del Palau Nacional i, sis hores després, va quedar instal·lat al pati de Carruatges de l’edifici de la plaça de Sant Jaume. El trasllat va ser complex. L’escultura va entrar per la porta de l’estret carrer del Bisbe. Pesa 2.100 quilos –que no haguessin suportat les plantes superiors de l’immoble, per la qual cosa el pati era l’única opció– i fa 122,5 cm d’alçada: per moure-la va fer falta una grua i molta delicadesa dels operaris de l’empresa de transport, supervisats en tot moment per la responsable del patrimoni del Palau, Júlia Roca, i pel cap de museografia i programes públics del MNAC, Lluís Alabern.

Per a Torra, era incomprensible que una obra tan icònica de l’art català, i tan estimada per la gent, estigués tancada als magatzems. Aquest ha estat el seu lloc de repòs des del 1984, quan va ser retirada de l’estany de la plaça d’Armes del parc de la Ciutadella perquè s’estava deteriorant per culpa de la pluja i la contaminació –va ser substituïda per una còpia, la que hi ha actualment–. Llimona la va crear el 1917 expressament per a aquest emplaçament, en els jardins que havia dissenyat un any abans el reputat paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier.

El Desconsol ha passat d’estar davant del Parlament a dins del Palau de la Generalitat. Amb el parèntesi dels 34 anys d’hivernació al MNAC, on mai s’ha exposat al públic (i d’on no ha sortit durant tot aquest temps). En la nova residència no haurà de patir per la seva conservació, ja que s’ha col·locat a la part coberta, just a sota de la galeria gòtica, davant de l’antiga sagristia.

Torra va visitar al final del matí l’estança embellida amb aquesta obra clau de l’escultura catalana. Estava feliç per dos motius: perquè el Palau la tornarà a posar en valor i perquè Llimona enriqueix el fons patrimonial de la seu del govern. I llançava un missatge: aquesta operació no s’ha fet per al seu gaudi personal sinó per al de tota la ciutadania. I és que un dels desitjos del president és fer del Palau un monument “molt més obert” als catalans, que en general el coneixen poc perquè només els rep tres dies a l’any: l’11 de setembre, la diada de Sant Jordi i la Mercè. Dos caps de setmana al mes (el segon i el quart) s’hi pot accedir amb sol·licitud prèvia i amb l’acompanyament d’un guia. Però la idea que té Torra és un ampli calendari de jornades de portes obertes –sempre compatibles, per descomptat, amb l’activitat de govern–. Per a les primeres no cal esperar gaire: seran aquest Nadal, els dies 27, 28 i 29. La primera obra que veuran els visitants quan passin la porta de la plaça de Sant Jaume serà el Desconsol de Llimona.

Els que conservin el seu record de la Ciutadella agrairan tot d’una que s’hagi desempallegat de la brutícia. El MNAC la va netejar profundament i el seu blanc torna a ser pràcticament pur, essencial per entendre la càrrega dramàtica i simbòlica d’aquesta dona abatuda sobre els seus genolls. En la nova ubicació estrena peanya, que és metàl·lica. Al llac ovalat del parc no en tenia –estava damunt d’un suport de ciment– i, lògicament, als dipòsits del museu no la necessitava. Estava al magatzem, sí, però no pas a les fosques: “Era una de les estrelles del programa de visites a les reserves del museu, per exemple les que organitzem per als escolars”, precisa Alabern.

El MNAC ha perdut un Desconsol però en continua preservant un altre, i aquest sí que exposat permanentment, a la sala de la Cúpula. És, això sí, de dimensions més reduïdes. I és que Llimona en va fer múltiples, de versions de la seva peça més famosa, en marbre, bronze i fusta. Més d’una desena –la xifra exacta no es pot concretar perquè no existeix cap inventari–. La més antiga, del 1903, és un fragment del monument funerari que l’escultor va crear al cementiri de Montjuïc per a Mercè Casas Carbó, una cosina del pintor Casas que va morir prematurament. La primera figura femenina desconsolada anava vestida, però. Serà el 1907 quan l’artista l’aïllarà del conjunt del panteó i la despullarà. L’èxit va ser immediat: la va presentar a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona i va obtenir el premi d’honor. Aquesta és la peça que llueix al MNAC.

Però n’hi ha altres, de rèpliques, en diverses institucions –i cap té les mateixes mides–. Al Palau Maricel de Sitges, al Museu del Prado de Madrid, al Palau de la Capitania General de Barcelona... També n’atresoren col·leccionistes privats, com els Pinós, que en presumeixen al seu Museu del Modernisme. L’empresari i mecenes J.B. Cendrós en tenia una a la llacuna amb nenúfars del jardí de la seva casa del carrer Ganduxer. A algunes se’ls ha perdut el rastre –una va desaparèixer durant la Guerra Civil–. I en temps recents, als anys vuitanta, se’n va fer una reproducció per regalar-la a Boston quan Barcelona s’hi va agermanar.