Un ‘Messies’ desesperançat

No serà el signant qui posi en dubte que Daniel Hope és un dels grans violinistes de l’actualitat. Això no impedeix, però, que un pugui manifestar la perplexitat viscuda a la fi de l’execució del Messies (1742) de Georg Frideric Händel. Perplexitat que s’iniciava per l’estrany experiment de Hope de dirigir l’oratori en una funció mixta entre director i concertino, on va passar bona part de la interpretació dirigint amb el seu preciós violí Guarnerius aguantat a la mà esquerra i amb l’altra dirigint i tocant arbitràriament de tant en tant, a excepció de la darrera ària, If God be for us. La raresa de Hope al capdavant del projecte –potser el més indicat hauria estat tan sols fer de concertino com a “mestre de concert”– va acabar donant un resultat discret, superficial i mancat de major intensitat dramàtica. Podem imaginar que tampoc s’havien realitzat gaires assaigs entre l’Orquestra de Cambra de Zuric, que Hope dirigeix des de 2016 com a concertino, i el Cor de Cambra del Palau, que va sonar opac, cansat, poc mal·leable en els fragments més florits i, per tant, lluny de les seves millors nits. Tampoc va anar gaire bé per a uns solistes, tots ells destacats noms del panorama europeu, que van mostrar dubtes i inseguretats malgrat retrobar-nos amb la Martina Janková de gran record en la recent Cenerentola o el debut al Palau de la mezzo Anna Harvey, de bell i càlid instrument.

Amb una concepció estilística volgudament allunyada de l’historicisme, malgrat l’ús de timpani històric, tiorba o guitarra barroca, va ser un Messies sense encís i amb poca ànima, lluny de la intenció estètica i teològica de Händel i Charles Jennens, l’autor del llibret.