Burlar-se d’un imaginari

Tenint només vint anys, Gioachino Rossini va compondre L’italiana in Algeri (1813) deixant-hi constància de les seves habilitats: l’energia vibrant en els moments còmics (especialment els corals, com ara el final del primer acte, proper a l’absurd, d’aquesta mateixa obra, jugant-hi amb la repetició sil·làbica i les onomatopeies) i aquella elegància, finesa fantasia en les àries líriques, que el fan un dels grans belcantistes. El llibret d’Angelo Anelli, però, és de traca: el bei d’Alger, anomenat Mustafà (un turc com a manera de dir “moro”), es vanta de dominar totes les dones, però, rebutjant la seva esposa en considerar-la submisa i inútil, se sent imaginàriament atret per una dona (que suposa que ha de ser italiana) capaç de turmentar els homes i que, com si una tempesta hagués de satisfer el seu desig, li arriba com una captiva que s’havia embarcat a la recerca del seu enamorat, Lindoro, convertit en esclau de Mustafà; el cas és que la italiana, Isabella, és una seductora astuta i decidida que fa anar de corcoll tots els homes d’acord amb un “estereotip” que, en fi, hi ha qui veu com una avançada del feminisme.

Evidentment, s’han de contextualitzar les obres com a producte de l’imaginari d’una època. Fins i tot es pot considerar que l’òpera bufa es burla dels seus mateixos elements. Tanmateix, una posada en escena actual ha d’atrevir-se a burlar-se’n com posant en evidència el seu imaginari. La direcció escènica de Vittorio Borrelli, per al muntatge de L’italiana in Algeri que es representa al Liceu, en certa manera s’hi apunta posant-la en escena en un bany turc, amb un decorat amb tòpics orientalitzants, i amb els moviments i gestualitat dels intèrprets. El primer acte funciona i és divertit. Al segon, però, on també es juga amb tòpics italians contemporanis de la “bona vida amb espaguetis”, el ritme decau, també la bogeria, i tot es fa més monòton i mancat de punxa.

En tot cas, el públic del dia de l’estrena va rebre gustosament aquesta producció, on la direcció musical de Riccardo Frizza sembla encomanar-se de l’escènica i perd ritme a la segona part. Entre els cantants, va destacar el baix-baríton Luca Pisaroni encarnant Mustafà amb una veu ferma i una brillant capacitat interpretativa. La mezzosoprano Varduhi Abrahamyan va donar molta vida vocal i gestual a Isabelle. Sara Blanch ho va aprofitar tot per lluir amb Elvira, la submisa esposa de Mustafà. Giorgio Caoduro (Tadeo, un enamorat enganyat per Isabelle) va estar brillant i el jove tenor Maksim Mirónov va guanyar força i confiança com el seu personatge, Lindoro, a mesura que avançava l’obra.