Noves mirades a l’art de Miró

Una de les primeres coses que va fer Marko Daniel com a director de la Fundació Miró va ser organitzar trobades informals amb els artistes de la ciutat per saber la seva opinió del llegat de l’artista que ell havia de tutelar a partir d’aquell moment. “Em va sorprendre l’estima i el coneixement que en tenen”, subratlla. Això, lligat al seu propòsit de mirar amb ulls nous la creació artística de Miró, li va donar la idea: convidar els creadors actuals a fer intervencions en el centre per obrir perspectives inèdites en la seva obra.

Dit i fet. Però, quin artista podia ser l’escollit per encetar aquest cicle? Doncs un de mironià de pedra picada: Antoni Llena. El creador que ha fet del paper una oda a la fragilitat s’ha submergit en el ric arxiu de la institució, “una cova misteriosa plena de joies invisibles”, en diu Daniel, i està preparant una constel·lació mural de dibuixos de Miró que s’exhibirà l’estiu que ve a les sales de la col·lecció. No a les de les exposicions temporals, i aquest és un aspecte important de la manera de treballar de Daniel, que entén la fundació com un tot, un únic organisme al servei del diàleg entre l’art i el visitant, sigui amb una activitat puntual o amb un gran projecte expositiu. Tot ha de fer el mateix perfum d’exigència i tot ha de contribuir, defensa, a una relació amb el públic “més intensa, intel·lectualment i emocionalment”.

Daniel ha tancat –feliç– el seu primer any al capdavant de la Miró amb una programació heretada de l’anterior direcció i ara frisa per començar el segon (de pressupost similar: 8 milions d’euros) amb el seu propi ideari, tot i que no es cansa de dir que consensuat i compartit amb tot l’equip. La nova temporada s’obrirà al febrer amb una exposició de l’arquitecta italobrasilera Lina Bo Bardi (1914-1992) que, en sintonia amb la proposta de Llena, també s’aferra al dibuix com a poderosa llavor de tota creativitat.

A l’estiu, el museu de l’artista escodrinyarà la seva admiració per Gaudí en una mostra que resignificarà la sèrie de gravats que va fer als anys setanta en homenatge seu, al costat d’un conjunt escultòric en bronze i les fotografies que Joaquim Gomis –el fotògraf de capçalera de Miró– va dedicar a l’arquitectura gaudiniana. I, a la tardor, l’exposició més ambiciosa de l’any, Sound Lines, resseguirà la relació entre la música i l’art del segle XX.

Daniel també ha anunciat que vol reforçar els continguts de l’Espai 13, el que està destinat a l’emergència artística, amb un acord amb el mecenes holandès establert a Barcelona Han Nefkens, per ser fidels a la voluntat de Miró, que va confiar a la seva fundació el paper de Centre d’Estudis d’Art Contemporani (les seves inicials, CEAC, ben grosses, coronen l’entrada de l’edifici de Sert).

I si la cosa tracta de relacionar-se millor, més afectuosament, amb el visitant, una manera de trencar el gel és ensenyar-li allò que fins ara es feia d’amagat seu. A la primavera, la fundació endegarà la restauració (de fet, una operació de neteja, perquè està en bon estat) d’una de les seves obres més icòniques, l’immens tapís que no s’ha mogut de la paret on va ser col·locat el 1979. Poca broma, perquè pesa una tona. D’aquestes dimensions tan monumentals Miró només en va fer quatre més, de peces tèxtils, una de les quals lluïa al vestíbul del World Trade Center de Nova York fins que els atemptats de l’11-S el van deixar en cendres. Els restauradors treballaran de cara al públic, és a dir, no s’enduran el tapís al taller com acostumen a fer. A més, un cop enretirat del mur, deixaran que la gent en pugui descobrir el dors, amb tota la seva complexa xarxa de nusos de llana. Poques iniciatives haurien fet xalar més Miró, un artista que pregonava que, en l’art, més important que allò que es veu és allò que oculta.