Chancho, depurat i essencial

Per Joaquim Chancho (Riudoms, 1943), el color és “la memòria de les experiències visuals”. Els amants de la seva obra, que són molts, no la poden dissociar del color, que ha dotat d’un pensament i d’un sentiment singulars. Però en el silenci del taller, aliè a tot allò que s’espera d’ell, Chancho ha anat creant un altre món propi en blanc i negre per, al cap i a la fi, expressar el mateix però amb els elements més simples.

Els artistes, els bons artistes, sempre amaguen tresors en algun racó dels seus espais de creació. Sovint, els retenen perquè els costa desprendre’s de coses que els han acompanyat durant molts anys. “Les obres sense color me les havia guardades per a mi.” Aquest Chancho depurat, però, no és del tot desconegut. S’havia manifestat tímidament en diverses exposicions. Però és ara, gràcies a la confiança que li ha fet la galerista Ana Mas, que protagonitza una mostra sencera. Valenta i lluminosa mostra. Joaquim Chancho en blanc i negre se submergeix en l’essència de l’art d’aquest puntal de l’abstracció. Es pot visitar fins al 16 de març a Ana Mas Projects de l’Hospitalet de Llobregat.

El color és una necessitat bàsica de la pintura de Chancho, però el blanc i negre ha marcat decididament els seus moments creatius de parèntesi. Entre projecte i projecte, el cos li demanava una pausa per fer net, per no començar res excitat pel que dona per acabat. Una pausa que en ell, incansable treballador de l’art, no pot significar de cap manera quedar-se aturat. “El blanc i negre ha ocupat els meus períodes de transició d’un canvi, mentre llegia, escoltava música o em dedicava a pensar”, explica. En certa manera, un entrenament: “És com el músic que, abans de la gran simfonia, compon el quartet de cordes.”

Això no vol dir que els consideri treballs menors o una mena de passatemps d’escàs mèrit en espera de trobar la inspiració o l’estímul per a una nova sèrie. No. “Per mi són obres igual d’importants. M’hi he sentit molt bé sempre fent-les.” I no és pas una dèria recent: les peces més antigues de l’exposició són dels anys setanta (les més actuals, del 2017). Antigues per l’edat que acumulen, però en absolut desfasades. “Una de les grans satisfaccions que em produeix tornar-les a veure és que m’adono que han resistit el pas del temps. Totes se sostenen. Les podria haver pintades ahir, avui mateix. Aquesta és la prova de la qualitat.” Prova que poden fer els visitants de l’espai d’Ana Mas, orfe de cartel·les.

Les pintures, de mitjà i gran format, són commovedores, vibrants i harmòniques, fidels als espais de reflexió íntima tan característics de l’obra de Chancho. Però la gran família de papers que ha engendrat sota aquesta restricció colorista no és per a res subsidiària. Chancho és un artista que estima el paper: el cuida, l’escolta i li sap treure el millor. “El paper és un treball de la mà, la pintura és més corporal. Sempre dic que dibuixo amb la mà i pinto amb els peus.” Pinta vertical i dibuixa pla. El paper ha anat adquirint una preeminència sobretot des de l’exposició que va fer, el 2014, al centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet, centrada exclusivament en aquest mitjà. “Actualment, dibuixo més que no pinto. El paper em té atrapat. En tinc més desig perquè és més directe. I humil: si no m’agrada, l’estripo.”

Amb o sense color, el sentit del seu art és, remarca, “el mateix”. La tendresa, la sensualitat o el desassossec afloren amb la mateixa intensitat. “Per mi és evident. Com ho és que he estat constant al llarg de la meva trajectòria, tot i que alguns diuen que he fet massa canvis. Jo no els veig, no.”

Chancho està en un moment dolç de la seva carrera. Però els seus seguidors s’han hagut d’esperar set anys per tornar a veure una exposició seva en una galeria. És normal això tractant-se d’un dels creadors catalans més rellevants que, a més, no té res a envejar a les primeres espases de l’abstracció internacional? “Hi ha poca memòria en aquest país. I no és només un problema meu, sinó de tota la meva generació. Avui, tot és molt nou, s’ha de saber fer anar Instagram (que jo no sé ni què és) i els pòsits es dilueixen.”

Parla sense recança. De fet, diu que no trobava a faltar fer una exposició. “Estic més preocupat pel que estic fent, que sigui el que necessito fer. La projecció, si hi ets o no hi ets, no m’atribola.” En aquests temps de desinterès, sent el seu estudi com un refugi: “Hi ets tu amb tu mateix, i en fas prou. Treballo al marge de les direccions en què va tot. I vaig fent perquè, malgrat tot, a l’art no l’atura res.” “La pintura és una manera de viure”, conclou.