Art

CARLOS PAZOS

ARTISTA

“No em considero un artista evolutiu perquè he estat circular, cíclic”

Nascut a Barcelona el 1949, l’influent artista inaugura a Lliçà d’Amunt la seu ‘Portàtil’, tretze contenidors al jardí de la fàbrica Zedis com una gran antològica de la seva obra

Vostè sempre és notícia: edita ‘No et prometo res’, té una peça a la Whitechapel Gallery de Londres i inaugura el museu mòbil amb gran part de la seva obra.
Són coincidències. El fet de dedicar-se a l’art, com a les qüestions de pensament en general, fa que hi hagi contradiccions terribles. Dedicar-se a l’art és projectar socialment una activitat provinent del que fas en la intimitat. A vegades passen mesos en què no surto. Sigui com sigui, jo no paro mai de treballar.
Com ha estat aquest mig segle des de la primera exposició?
Jo no volia fer res. Vaig començar estudiant arquitectura. Ho vaig abandonar, però sempre he mantingut un gran interès. Vaig iniciar-me a dibuixar i en el collage, i tota aquesta activitat íntima havia de sortir. Un amic de l’escola em va proposar fer una exposició a l’Ateneu Barcelonès. Quan ets jove produeixes d’una manera brutal... He llençat moltes coses i n’he perdut d’altres en els trasllats, però la meva producció era considerable. Acabava de fer vint anys: eren cinquanta peces, dibuixos i collages. En conservo alguns en el primer carro de Lliçà. Així vaig començar i fins avui, em van anar proposant coses.
Per què es va marcar l’objectiu de no fer res?
Per actitud vital. No m’agradava participar en la vida social, tot i que havia tingut un grup de rock quan era jove... Potser el que no volia era fer res funcionalment productiu, res útil.
Fins i tot va estar al capdavant de la sala de ball Cibeles...
Va ser després. Tens raó. També vaig estar en projectes de bars i altres espais, però el meu objectiu inicial era no fer res, o més aviat, no ser res ni ningú, no existir. He de reconèixer que he tingut una necessitat d’ensenyar i ensenyar-me, però és un tema que encara no tinc resolt ni em preocupa resoldre perquè ho veig del tot impossible. Quan hi penso, però, em veig en una contradicció tremenda.
Com definiria els tretze contenidors cronològics de Lliçà?
Si m’hagués de definir amb etiquetes, em definiria com un constructor de boleros. Hi ha un aspecte d’art pop perquè sempre m’ha interessat aquesta tendència. Per situar-me diré que m’ha interessat més el pop art de Richard Hamilton que el d’Andy Warhol, que també m’agrada molt. Seria aquesta la meva visió. Evidentment, es parla de pop perquè els elements per on transiten els boleros de la meva obra són populars, però el treball és força més íntim, elaborat i complex.
Introspecció?
Es tracta d’anar rescatant retalls, sentiments, petits detalls que sovint poden semblar irrellevants: tots aquests racons que constitueixen una vida...
Com un rastrejador de racons, que deia Benet Rossell?
Exactament, de tresors. Les peces del primer bloc de la meva obra no tenen títol i porten com a etiqueta Tresors. Són caixes on guardes els objectes com ho faria un nen: un sonall, una ploma, dues agulles...
Conserva fins i tot els “bambis”.
Sí [riu]. Són unes joguines de goma que em va regalar el meu pare, que era el col·leccionista que em va inocular el virus de guardar coses. Em va comprar la col·lecció de ninos de goma, que encara es conserven. No els devia mastegar massa. Jo, tanmateix, em considero més un acumulador que un col·leccionista. Els col·leccionistes cataloguen massa i em resulten puristes. Acumulo només el que m’agrada sense cap altre criteri.
Podem parlar d’evolució, on la seva obra ha viatjat arreu...
No es pot qualificar com a evolució perquè únicament hi ha petits canvis. No em considero un artista evolutiu sinó que la meva obra ha estat circular, cíclica. La diferència entre una peça dels anys setanta i una d’actual és que es pot observar un canvi físic com ho podríem veure en nosaltres mateixos. No hi ha un canvi de base conceptual, d’escriptura, de discurs. Tampoc hi ha hagut una evolució en les tècniques i disciplines. Des del principi he fet objectes, collages, fotografies, films, dibuixos i peces climàtiques.
Els llibres d’aforismes o el recent ‘No et prometo res’ sobre la intervenció a la Vinya dels Artistes, han bastit una teoria?
No soc gens teòric. Em sento més poeta que narrador, més a prop del rock que dels intel·lectuals. No sintonitzo gens amb la gent que justifica la seva obra, que basteix un discurs que no cal. M’agrada jugar amb l’ambigüitat, tant el que es diu com el contrari o qualsevol altra cosa i que cadascú ho interpreti a la seva manera.
L’espectador també té una altra percepció que l’artista?
En els títols ofereixo unes pautes de lectura de les quals et pots escapar. Serveixen per entrar-hi, però l’espectador pot sortir quan i com vulgui sense cap altre condicionant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona