Art

El geni del gravat

El Reial Cercle Artístic, la catedral i el Museu Diocesà exposen les estampes més famoses d’Albrecht Dürer

Dürer va assolir amb la seva obra gràfica tot allò a què aspirava: diners, difusió i llibertat creativa

No va haver d’escollir, però, si ho hagués hagut de fer, Albrecht Dürer (Nuremberg, 1471-1528) hauria preferit gravar abans que pintar. Per descomptat que va ser un pintor extraordinari. Però és amb la seva obra gràfica que va assolir tot allò a què aspirava com a artista: més diners, més difusió i més llibertat creativa. No necessitava cap comitent per fer-la (que també en tenia, i tot seguit parlarem d’un d’ells), tenia el control de la seva comercialització i li permetia “generar nous gustos”, fet que el va convertir en un creador d’una enorme influència en les arts del seu temps i dels que vindrien, explica la historiadora de l’art Helena Alonso. Va ser tanta l’admiració que van despertar les seves estampes que ell, ambiciós com era, les firmava amb un dibuix amb les seves inicials. Per tot plegat, Dürer està considerat el primer artista modern.

Setanta gravats seus procedents de la col·lecció privada italiana Elisa Moretti s’exposen repartits en tres espais del barri gòtic barceloní: el Reial Cercle Artístic, que és qui ha tingut la iniciativa, la catedral i el Museu Diocesà. La mostra Dürer, mestre del Renaixement (fins al 26 de maig), que ha comissariat Alonso, du l’aval de la casa museu Dürer de Nuremberg i del museu Fugger i Welser d’Ausberg (dues famílies de banquers alemanys amb gran poder en l’escenari polític de l’Europa del segle XVI; vaja, un precedent de l’actualitat) que han aportat material documental per entendre el context històric de l’artista. I en aquesta història Barcelona i Dürer van tenir un vincle, tímid, agafat per la punta dels cabells, que explota l’exposició per promocionar-se (i per justificar el preu de l’entrada, que no és cap minúcia: 10 euros).

L’enllaç té nom d’emperador, Maximilià I, que va confiar als gravats de Dürer la propagació de les seves virtuts i del seu projecte utòpic de pacificar el Vell Continent. En això que recorda tant els assessors d’imatge dels polítics d’avui també va ser un avançat. Maximilià I li’n pagava una fortuna (100 florins anuals). Quan va morir, Dürer va quedar molt tocat i va córrer a buscar el seu net, Carles V, per renovar la renda vitalícia, amb èxit. Els tractes els acabarien tancant al nord d’Europa, però va anar de ben poc que l’artista no es desplacés a Barcelona, on es trobava Carles V quan va morir el seu avi per liderar el capítol de l’orde del Toisó d’Or. Aquesta cimera va ser tot un esdeveniment de la política europea i en el seu decurs es van celebrar les exèquies per la mort de l’emperador. La qüestió és que aquest 2019 se’n commemoren els 500 anys.

Dürer no va visitar mai la capital catalana, però ara ho fan alguns dels seus gravats més famosos, com ara el Gran carro triomfal de Maximilià I, El cavaller, la mort i el diable i, tota una icona, Melancolia I, una peça amb un misteri tan profund que encara avui fa anar de corcoll als estudiosos i que tants i tants artistes han agafat de model d’inspiració. Com l’escultor Josep Maria Subirachs, que li va fer una dedicatòria especial a la façana de la Passió de la Sagrada Família.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda