La revolta del pijama
Jordi Masó Rahola publica la seva primera novel·la, ‘L’hivern a Corfú’, després de cinc reculls de relats
“D’inici, era un conte que vaig aturar dos anys; el vaig reprendre i va créixer fins ser una novel·la”
Bertran Bartra, el protagonista de la novel·la L’hivern a Corfú, publicada per Males Herbes, és un home poc social i separat de la dona amb qui mai van tenir una relació gaire brillant. És un paio gris que treballa en l’administració d’una empresa que construeix hèlixs de vaixell i que cada any sorteja entre els treballadors un creuer pel Mediterrani. I, per desgràcia, li toca.
A partir d’aquí, el lector veurà a través dels ulls crítics del Bertran un seguit de personatges diversos i caricaturescos amb un tret en comú: d’un dia per a l’altre, canvien. Tant la tripulació (uns mil) com els turistes (uns tres mil) són renovats cada dia. Que el cambrer del taulell de la piscina, el pianista, l’encarregada de la joieria o el d’un dels bars siguin diferents, podria ser. Però que fins i tot el capità del vaixell i tots els turistes siguin persones diferents amb el nou sol...
Quan el Bertran s’adona i ho confirma, lluny d’adoptar una actitud heroica i de lluitar per resoldre el misteri o, en un altre format, d’aprofitar aquesta mena de reset diari per dur a terme qualsevol acte sabent que no serà castigat gaire estona, el que fa és mostrar el seu desconcert anant amb pijama a tot arreu. Un pijama que cada cop està més brut i malmès. Més decadent. El que comença sent una mena de Vacaciones en el mar amb regust de Pere Calders, va prenent un to més existencialista.
“Comparteixo ben poques coses amb el Bertran. No hi aniria a fer un cafè, amb ell. Però algunes reflexions que fa sí que les comparteixo, com ara la relativitat de l’interès dels turistes per la cultura i l’art”, comenta Masó. És un autor autodidacte amb molt coneixement teòric que ha anat aprenent “de llegir”, comenta amb humilitat. Com ja va mostrar als reculls de relats Polpa i La biblioteca fantasma, també a Males Herbes, Masó té una alta exigència narrativa, elegància i precisió a tots els nivells. “Treballo bastant a poc a poc, frase a frase. I anar sense mapa ni brúixola de vegades és arriscat”, perquè escriu sense guió previ. “Començo una mica com el meu protagonista, sense saber gaire cap on vaig.”
“Tenia la situació, però no com es desenvoluparien els fets i per això vaig crear aquesta mena d’història paral·lela en què l’autor es planteja què farà si els personatges li van desapareixent”, cosa que l’impedeix crear el gros dels diferents personatges de mica en mica, com en la majoria de novel·les.
“A mi, la metaliteratura m’entreté. Sé que de vegades pot resultar pedant, però intento que sigui fresca i divertida.” I en l’obra cita, amb diversos jocs metaliteraris, autors com ara Txèkhov, Calvino, Monzó, Calders, Melville, Conrad...
Nascut a Granollers el 1967, Jordi Masó és un gran pianista, segons la crítica especialitzada, tant en directe com en els més de cinquanta discos que ha enregistrat, a més de professor a l’Esmuc i al conservatori de Granollers. A L’hivern a Corfú fa un breu cameo apareixent (per al lector atent) de pianista, tot i que mai no ha treballat en un vaixell de creuer. Però sí que ha viatjat, de creuerista. “Fa deu anys, ma mare va convidar tota la família a un creuer pel Mediterrani i em va semblar agradable. No ho faria per mi, però convidat...” Per tant, la visió crítica de les diverses situacions i personatges són cosa del protagonista, no de l’autor.
“D’inici, era un conte que vaig aturar quan tenia tres o quatre fulls escrits, perquè preveia que se’m faria molt llarg, i el vaig deixar al calaix dos o tres anys, fins que el vaig reprendre i va créixer fins a mida de novel·la curta”, amb un final rodó, un humor de diferents gruixos que la travessen de popa a proa i uns jocs creatius molt engrescadors.
