Un Macba llunyà

Té prejudicis el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) amb l’art català? El seu director, Ferran Barenblit, respon amb contundència que no quan se li demana per quin motiu no s’ha inclòs cap artista del país en el cicle d’exposicions d’aquest any. Barenblit assegura que l’escena local representa “un 50%” en el conjunt de la programació (que va més enllà de les exposicions, tot i que aquestes són les que tenen més visibilitat) i emfasitza que aquest curs el museu farà un “gran esforç” per exportar mostres d’artistes catalans arreu del món: Domènec a Manila, Brossa a Buenos Aires i Plensa a Moscou i a Bakú. L’exposició de Plensa, per cert, estarà oberta al Macba encara fins al 22 d’abril. Amb la crítica en contra, està obtenint una excel·lent resposta de públic.

Però el cas és que el 2019 no se n’obrirà cap de nova, d’exposició d’un creador català, a l’edifici Meier. Caldrà esperar-se al 2020, amb una monogràfica de Fina Miralles (de la qual fa anys que es parla) i amb una col·lectiva que, comissariada per Barenblit, abordarà les pràctiques performàtiques dels anys noranta a l’Estat espanyol.

L’artista suís-americà Christian Marclay (1955) és el nom més destacat de la temporada. De reputació internacional indiscutible, brodarà una mostra amb obres que indaguen en la relació entre el so i la visió. Les múltiples maneres en què el so es pot manifestar visualment (“la música travessa gairebé tot el que faig”) és un dels interessos més constants d’aquest creador conegut mundialment per la pel·lícula The clock, obra mestra que ha rebut les màximes distincions en els esdeveniments artístics més importants. Marclay, però, va imposar als responsables del museu català que l’exclogués de l’exposició, de nom Composicions (del 12 d’abril al 24 de setembre).

Tanya Barson, conservadora en cap del Macba, assumirà el comissariat. Una altra característica singular d’aquesta temporada és que de totes les mostres en tindrà cura el mateix equip del museu o professionals de fora. No n’hi ha cap que s’hagi confiat a un comissari català extern del Macba.

Territoris indefinits: reflexions sobre el postcolonialisme (del 17 de maig al 20 d’octubre) és un projecte col·lectiu que furgarà un dels capítols més foscos de la història i les seves conseqüències ben vives. Però a la tardor el protagonisme el tornaran a tenir artistes de manera individual. A partir del 18 d’octubre, l’alemanya Charlotte Posenenske (1930-1985), que es va oposar a les regles del joc del mercat de l’art amb unes escultures modulars que deixava que el públic muntés al seu gust. I a partir del 22 de novembre, el grec Panagiotis Vassilakis Takis (1925), un històric de l’art experimental amb peces dominades per forces naturals (el magnetisme, la llum i l’electricitat).

Fins aquí el repertori de mostres temporals, perquè la col·lecció va agafar dimensió de permanent des de la tardor passada. Permanent però “dinàmica”, matisa Barenblit. El director del Macba assegura que aquest canvi ha suposat “un punt d’inflexió” en els registres de visitants, que han augmentat. Amb el seu fons propi el museu se sent molt còmode defensant el seu ideari artístic, que defuig les hegemonies per donar relats al marge dels cànons dominants. A partir del març, s’aniran incorporant noves obres d’Antoni Muntadas, Roberto Obregón i Marcos Ávila Forero. En algun moment que de moment no s’ha precisat, algunes peces de la col·lecció es faran lluir a la capella dels Àngels, un espai estranyament infrautilitzat.

El museu de la plaça dels Àngels treballarà enguany amb un pressupost d’uns onze milions d’euros, pràcticament el mateix que l’any passat (només la Generalitat ha incrementat la seva aportació en 100.000 euros). Pel que fa a inversions, a l’agost obrirà una cafeteria.