Cultura

Crònica

comiat de Santos al TNC

Santos, Tarzan orquestral

Carles Santos (Vinaròs, 1940- 2017) no acceptava avorrir-se. En el repte compositiu i interpretatiu hi trobava el joc i la provocació. Si al gener del 2018, el Lliure va improvisar un primer homenatge al personatge (en què un pes esclafava un piano de cua en el darrer instant, per a ensurt de tothom), el TNC va obrir amb una pianola que executava set moviments del compositor. El sac va caure al costat, sense tocar (afortunadament) la peça de museu. Ben gràfic va ser comprovar com el registre s’acabava i ja mai més ningú el podria reposar. Santos no hi és. Se’ns n’ha anat el Sant(os) al cel, deia el títol. I per això, la paella i el piano de cua volaven per sobre de l’OBC. Fins que va arribar en Tarzan, provant de correspondre a les valquíries d’en Wagner!

I és que, quan apareix Wanda Pitrowska, ja se sap que el codi de farsa és inevitable. L’alter ego de Xavier Albertí va tornar a sorprendre en la seva vessant de director d’orquestra (transvestit però amb una batuta afinada) i també de compositor/a. I és que, acompanyat per un sempre còmplice de Santos (Antoni Comas) es van atrevir a fer un pas més a la pocavergonya intel·ligent i mordaç d’en Santos. Pitrowska va estrenar Homenatge a Johnny Weissmüller, just després del passatge de l’espectacle Belmonte (en què es tancava amb Mort).

L’homenatge va aprofitar la intervenció de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, ben sonora de percussió i de l’àrea de vents en la selecció de Sama Samaruck Suck suck, que Santos va estrenar al TNC en la temporada 2002/03. L’artista també hi va estrenar Ricardo i Elena (99/00); El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (03/04), Patetisme il·lustrat (15/16) i Esquerdes parracs enderrocs (16/17) compartint dramatúrgia amb Jordi Oriol i inspirant-se en Joan Brossa. Albertí, molt amic d’establir ponts generacionals, va proposar que fos Oriol el que l’ajudés amb la dramatúrgia d’aquesta funció única de Se’ns n’ha anat el Sant(os) al cel. I és que van arrencar amb una pianola que Jordi Oriol ja havia utilitzat aquesta temporada: La niña gorda (a partir d’un grand guignol de Santiago Rusiñol).

Recapitulem. Les sabates d’en Carles Santos, una metàfora que també serviria per recordar-lo al Lliure (el mateix Antoni Comas escombrava, prosceni avall, com si fos un abisme cap als inferns, les del centenar d’intèrprets que s’hi van sumar), van quedar palplantades dimarts, a l’abisme. Si al Lliure es va riure (sarcàsticament ) de la Mort, ara al TNC ha arribat el temps de celebrar la Pentecosta. L’ànima d’en Santos s’instaura en els artistes. En forma de piano de cua refugiant-los del sol de la paella i del vent que remou les partitures. Mentrestant Tarzan vola, desorientat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
esdeveniment virtual i gratuït

La fira b’Ars fa visible el talent dels efectes visuals i l’animació

Barcelona

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg