Art

VINYET PANYELLA

ESCRIPTORA, POETA, ESTUDIOSA DE L’ART I CURADORA D’EXPOSICIONS

“Obviar els professionals és molt nociu per als museus”

Set anys després, ha deixat la direcció dels museus de Sitges. S’ha jubilat, però no s’atura. “Recerca, poesia, escriptura i art. Aquesta barreja soc jo. I ho seré fins al final.”

Final d’etapa als museus de Sit­ges.
Final dur moti­vat per la jubi­lació forçada. No tinc res en con­tra de l’edat límit, però hau­ria vol­gut fer un traspàs endreçat i el règim de la Dipu­tació no m’ho ha permès. Diri­gir un museu no és el mateix que vigi­lar un magat­zem de car­gols. És molt bèstia que el dia que fas els anys te n’hagis d’anar a casa sense poder tan­car els pro­jec­tes enge­gats (pres­su­post, pro­gra­mació...). Que, fent un tour de force els últims dies, estan tots fets. Aquesta admi­nis­tració ha sigut molt irres­pon­sa­ble.
Ha mar­xat sense que s’hagi nome­nat subs­ti­tut. Es con­vo­carà un con­curs públic i obert?
L’alcalde de Sit­ges, que és el vice­pre­si­dent del Con­sorci del Patri­moni de Sit­ges, va dema­nar la meva con­tinuïtat com a mínim fins al final d’aquesta legis­la­tura. Se li va dir amb una gran pre­potència que la Dipu­tació ja tenia mit­jans per no dei­xar el lloc des­co­bert. Comp­tat i deba­tut, el dia 24 no se sabia qui sig­na­ria les nòmines. El mateix 24 es va nome­nar en fun­ci­ons i per dos mesos una per­sona de l’equip (Pere Izqui­erdo). El con­curs està per veure. I, sobre­tot, el tipus de con­curs.
Com creu que hau­ria de ser?
D’entrada, s’hau­ria de sepa­rar d’una vegada per totes la direcció i la gerència. Soc abso­lu­ta­ment contrària a les desig­na­ci­ons de con­fiança, perquè és una rèmora anti­quada i feu­dal. Les estruc­tu­res cul­tu­rals s’han d’obrir als pro­fes­si­o­nals amb experiència i conei­xe­ment. La des­pro­fes­si­o­na­lit­zació i la poli­tit­zació són l’inici de la decadència. I aquí al nos­tre país hi ha admi­nis­tra­ci­ons, sobre­tot la Dipu­tació, que el que fan és tre­ba­llar en una mena de cir­cuit tan­cat on això em toca a mi i això et toca a tu. Això és molt nociu. Quan van con­vo­car la meva plaça, vaig pres­si­o­nar perquè fos oberta. Em van dir que no tocava. Com serà ara la con­vo­catòria? No ho sé, només sé com ha sigut la del Museu Marítim: un autèntic des­as­tre.
I l’asso­ci­ació de museòlegs no hi tin­dria alguna cosa a dir?
S’hau­ria de qua­drar, i no ho fa. Soc molt crítica amb el paper que està fent. Hi són només per fer manu­als i excur­si­ons?
Quan va assu­mir la direcció, va tro­bar un pano­rama deso­la­dor: museus tan­cats, una crisi de cavall...
Va ser un no viure durant tres anys. L’únic suport que tenia era el de l’Ajun­ta­ment i el de la plan­ti­lla del museu. Tots vèiem que allò s’havia de redreçar perquè s’havia fet un pro­jecte molt mal plan­te­jat. Els museus que­ien física­ment. Però amb aquell pro­jecte no anàvem enlloc. Era insos­te­ni­ble de dalt a baix. I ens vam arre­man­gar. Ara, vist a pilota pas­sada, em sem­bla que vam acon­se­guir un impos­si­ble. Estic molt con­tenta d’haver-hi donat el tomb. I el to.
Des de Sit­ges, però també des d’altres pla­ta­for­mes, sem­pre ha rei­vin­di­cat una mirada més ampla a la història de l’art català. Ani­ran per aquí els seus futurs pro­jec­tes?
N’hi ha un que deixo fet i que hem lide­rat des de Sit­ges que em fa molta il·lusió. És una expo­sició sobre els rea­lis­mes d’entre­guer­res a Cata­lu­nya que miren a Europa, una copro­ducció, la pri­mera, de la Xarxa de Museus d’Art que s’obrirà a l’estiu i que com­par­tim amb els museus d’Olot i de Valls. És un aspecte que no ha estat pràcti­ca­ment plan­te­jat per la his­to­ri­o­gra­fia.
M’ima­gino que per­sis­tirà en un dels seus grans camps d’estudi: el nou­cen­tisme, que es con­ti­nua veient amb molts recels.
Després de l’expo­sició amb una visió glo­bal del movi­ment que es va fer el 1994, ja no se n’ha fet cap més, men­tre que de moder­nisme ha sigut un no parar. És un període a recu­pe­rar. Tinc dos pro­jec­tes en marxa: el catàleg rao­nat de Sunyer i la meva tesi, sobre les sego­nes ciu­tats. Abans, però, he d’enlles­tir un lli­bre del Palau de Mari­cel i un altre de Rusiñol a Girona, amb la beca que em va con­ce­dir la Fun­dació Valvi. Ah, i també acabo de fer la nova guia del Cau Fer­rat, del qual, per cert, a la tar­dor cele­bra­rem els 125 anys de la pro­cessó dels Gre­cos.
Tindrà moments per a la poe­sia?
He anat escri­vint, poc, perquè la gestió et devora. Tinc un poe­mari a mit­ges i un lli­bre de prosa poètica que s’està ges­tant. I la meva pri­mera novel·la, que vaig començar l’estiu pas­sat, una història d’amor, guerra i post­guerra.
No pararà.
El meu model és el pare Bat­llori, que va morir, als 93 anys, just quan va aca­bar el Diplo­ma­tari Borja. He pogut tre­ba­llar sem­pre del que m’agrada i, com diu, l’Edith Piaf, je ne regrette rien. I així vull fer-ho fins al final, amb el desig de dei­xar lla­vors que altres faran créixer. No tinc la síndrome de la pro­pi­e­tat del conei­xe­ment, no.
Reprendrà la seva car­rera política [va ser dipu­tada al Par­la­ment del 1996 al 1999]?
No!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia