“Humanista i generosa, l’Alice ajudava tothom, inclús els enemics”

Quan vaig anar a consultar els papers de l’Alice Roughton a l’arxiu del districte de Cambridge em van dir: “Benvingut, és la primera persona que ens els demana.” L’Alice havia mort el 1995. A mi també m’ha sorprès, sí, perquè era un personatge singular i únic. Hi ha gent que es pensa que he escrit una novel·la, i no, és una història real.

Vaig anar a parar a Cambridge el 1978. Els meus pares coneixien l’Alice, però mai hi vaig parar atenció. Un cop dins de casa seva vaig descobrir un món molt diferent per a un jove estudiant com jo vingut de Barcelona, una ciutat que acabava de sortir del franquisme.

La seva humanitat i la seva generositat. La seva casa era oberta a tothom. A l’entrada, un cartell ho deixava clar: Please, walk in [si us plau, entreu]. El diner no hi tenia cap valor: si volies pagaves i si no volies, no pagaves. I a partir d’aquí cada dia va ser una sorpresa per a mi. Un dia apareixia un músic i feia un concert extraordinari i el següent em trobava a la cuina la vídua d’un dels compositors catalans més brillants, Robert Gerhard, amb unes cartes que li havia escrit Joan Miró...

Una dona nascuda el 1905 que pertanyia a una família molt culta de l’alta burgesia anglesa. Es va dedicar a la psiquiatria i a la medicina general, però trencant patrons: als malalts mentals els treu de l’aïllament, a les dones les ajuda a avortar quan estava prohibit... Íntima amiga de la neta de Darwin, veïna de Keynes... Aquest era el seu entorn. Va heretar una espectacular mansió que va convertir en el seu projecte de vida lluny dels privilegis de la seva classe social. Quan va esclatar la segona Guerra Mundial, el seu marit, mestre de premis Nobel, se’n va anar a Harvard a investigar, i es va emportar els seus dos fills. Ella, tossuda de mena, no va voler acompanyar-los. La casa que es van trobar quan van tornar, quatre anys després, ja no era la mateixa, ni ho seria mai més...

Fins al 1939 era una casa burgesa, amb un jardí amb pista de tennis, amb un ordre familiar, amb servents... I el 1939 es trenca tot això. La guerra, i la casa, li donen la seva gran oportunitat per auxiliar gent perseguida, marginada... Entre ells, un exiliat català, Robert Gerhard, que va ser un dels seus millors amics. Fins al punt que el va ajudar d’una manera especial, deixant-li per a ell sol una altra casa que tenia en propietat, fins que va morir el 1970. A través de Gerhard, connecta amb Catalunya. I sent simpatia pel nostre país. Amb la seva vídua van fer un viatge a la Catalunya Nord. Sembla que també va ajudar Pau Casals.

Doncs soldats alemanys empresonats. És curiós, sí, però ella era així: generosa fins i tot amb els enemics.

La seva àvia, una dona victoriana elegantíssima, s’havia dedicat a la caritat cristiana. L’Alice se l’estimava molt, però ella agafa un altre camí. Ideològicament se situa en el socialisme marxista, tot i que no va militar mai en cap partit. Però per molta admiració que sentís per l’URSS, als anys cinquanta va socórrer decididament els socialistes hongaresos que s’hi van enfrontar. I als setanta la tenim protegint els xilens que s’escapen del cop d’estat de Pinochet. Per a ella, per sobre de tot hi havia el ser humà, sense distincions, fos un estudiant xitxarel·lo com jo, fos Benjamin Britten, el compositor anglès més important del segle XX...

L’Alice es va involucrar amb totes les lluites per millorar el món. Hawking va anar a casa seva de molt jove per participar en reunions del moviment antinuclear. La seva dona explica molt bé en un llibre l’ambient de la casa, les sopes d’ortigues que els feia l’Alice...

Era una ecologista fanàtica. No tenia nevera i no es podia llençar res. Jo mateix vaig haver de fer una truita de patates amb ous podrits. Però no es va morir mai ningú de cap intoxicació.

Anava sempre amb una granota de mecànic. Com les dels milicians de la Guerra Civil. No ho sé si ho va fer expressament com a homenatge, però podria ser. No m’estranyaria gens.

És de la Maya Picasso. La bossa que surt és seva. La vaig anar a veure perquè em recordés l’estada que hi va fer el 1952 per millorar el seu anglès. Em va insistir que a casa de l’Alice es va sentir com una més. Estava cansada de rebre el tractament de filla de Picasso a tot arreu.

Confiem que en tots dos processos [el dels béns, que ja és al Suprem, i el de les pintures murals, pendent de sentència de l’Audiència d’Osca] la justícia ens donarà la raó.