Camí cap a la terra promesa

S’havia creat una gran expectació per veure Eric Bibb al Teatre Principal de Badalona dins el festival Blues & Ritmes que arriba a les trenta edicions. Bibb forma part de la genètica de la gran música americana negra i el seu currículum pertany també a una tradició reivindicada i, a la vegada, vexada pel supremacisme i el feixisme. Tal com sintetitzen els organitzadors del festival, el seu pare, Leon Bibb, era un actor i músic de folk vinculat al Moviment pels Drets Civils de Martin Luther King. El seu oncle, John Lewis, era el pianista de l’extraordinari Modern Jazz Quartet. I entre les amistats familiars que, de petit, Eric Bibb veia desfilar per casa, hi podem citar Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. Va ser en aquest context on el nostre protagonista es va forjar com un dels músics més distingits de la història recent del blues, amb discos tan sublims com ara Migration Blues (només els Rolling Stones van impedir, l’any passat, que fos condecorat amb el Grammy al millor treball de blues tradicional, trampa!) i fructíferes col·laboracions amb llegendes com ara Mavis Staples o Taj Mahal.

Després d’una eternitat sense actuar a Catalunya i en el marc del seu únic xou a l’Estat, Eric Bibb va inaugurar el Blues & Ritmes amb un quartet de traca en què destacava de manera especial Paul Robinson, bateria durant vint anys de Nina Simone i reputadíssim músic de sessió amb un currículum que inclou haver tocat en cançons com ara l’himne que va obrir l’estètica dels vuitanta Video killed the radio star (The Buggles) i discos magistrals com per exemple Hymns to the silence, de Van Morrison. Els acompanyaran Sataffan Astner a les guitarres elèctriques i acústica, i Neville Malcolm, al baix.

Amb 67 anys, Bibb viu des de l’any 1970 a Suècia i ha forjat infinitat de col·laboracions, discos en solitari d’estudi i un bon grapat de directes, que, com a Badalona, demostren les essències de la seva música. Alternant el blues i els espirituals amb el country o amb temes més pop, va ser capaç de cantar en alguna ocasió a cappella o a duet amb la seva dona sueca Ulrika. Amb la base dels seus últims discos, Bibb va fer homenatges a cançons tradicionals, utilitzades per bandes com ara els Grateful Dead, Going Down The Road Feeling Bad. Bibb ens parlava d’emigrants que busquen refugi i la terra promesa –dedicat als treballadors negres del sud perduts en les ciutats industrials–. També va ser potent la d’inspiració africana On My Way To Bamako, pertanyent al disc que va gravar amb Habib Koité, o les històries de desamors, sobre les dones que se’n van, tot i que la seva companya li va fer la broma que ella havia tornat. També va fer una referència al conflicte català: “No deixis que arrosseguin per terra el teu esperit. Assegut, amb el teatre ple, se’l veia còmode evocant el sud profund i el Mississipí, el ressò de la seva música.

En més d’una ocasió ha recordat que sent un nen, Bob Dylan, que havia anat a casa seva a visitar el seu pare, li va recomanar que toqués la guitarra de manera senzilla i sense floritures. Aquesta ha estat una de les seves fórmules: senzill i contundent, com la millor poesia. Amb el primer disc editat el 1972, la trajectòria de Bibb ofereix unes lectures del blues primigènies i, alhora, originals, un blues robust i, alhora ben païble. Ha estat un luxe poder-lo sentir en un concert de poc més d’una hora i mitja, a més a Badalona, que per a molts de nosaltres té un component emocional associat a la música.