Mirador
Walter Benjamin i el cinema
El cinema ha fet atenció a la seva figura, sobretot pel que fa als seus últims dies
Vaig trobar fa alguns dies l’artista Jordi Mitjà i em va dir que havia fet de Walter Benjamin en una pel·lícula. Vam trobar-nos junt amb altra gent després del funeral de la nostra amiga Cristina Cervià. Ho comento perquè les circumstàncies devien influir en el fet que, estranyament, no li preguntés res sobre el rodatge. Em vaig limitar a mirar una fotografia que va mostrar-me al seu mòbil i em va semblar que la seva caracterització era prou convincent. Suposo que hi ha homes amb la cara rodona que, si duen un bigoti i unes ulleres rodones, poden fer creure que s’assemblen a Walter Benjamin. Recordo que Jordi Mitjà, per al qual el filòsof alemany és un referent i una inspiració, va dir que té la mateixa edat, 49 anys, a la qual Benjamin va suïcidar-se a Portbou el 26 de setembre de 1940 en saber que, després d’haver creuat la frontera, les autoritats franquistes el retornarien a la França de Vichy, de manera que estava condemnat a caure en mans de la Gestapo. Feia anys que, fugint dels nazis, s’havia exiliat a París, d’on va marxar en ser ocupada.
No sé res, doncs, d’aquesta pel·lícula en què Jordi Mitjà encarna Walter Benjamin. Així que tampoc sé quin pes hi tindran l’un i així l’altre. En tot cas, el cinema ha fet atenció a la figura de Benjamin, sobretot pel que fa als seus últims dies. Penso en La última frontera, que Manuel Cusó-Ferrer va rodar l’any 1991, en el centenari del naixement del filòsof; amb un discurs fragmentat, a la manera de Benjamin, i incorporant parts documentals amb entrevistes, evoca la travessia pirinenca entre Banyuls i Portbou que va emprendre el filòsof, encarnat en aquesta ocasió per Quim Lecina, junt amb Henny Gurland i el seu fill Joseph havent fet part del camí amb la fotògrafa Lisa Fittko, que, ajudant molts altres jueus a creuar la frontera, va explicar els fets a les seves memòries: ella ha aportat el testimoni sobre la maleta perduda a la qual s’aferrava el filòsof dient que era més important que la seva vida. També recordo Qui va matar Walter Benjamin?, un documental d’investigació realitzat pel francès David Mauas que, creuant-se amb formes videoartístiques, vol aportar noves informacions sobre les últimes passes de qui va escriure que la història té pendent de restituir la memòria dels vençuts. Però, com que l’acabo de veure, sobretot tinc present Les Unwanted de Europa, dirigida per l’italià Fabrizio Ferraro, amb el gran Lluís Miñarro participant en la producció i un actor no professional (Euplemio Macri) que, amb bigoti i ulleres rodones, sembla més o menys a Benjamin. Després de voltar per festivals durant més d’un any, s’ha estrenat entre nosaltres en poques sales. Mereix fer-hi atenció.
Barrejant llengües, Les Unwanted de Europa és un títol estrany, però allò que mostra continua ressonant en un continent on molta gent ara tampoc és desitjada. La pel·lícula posa en relació dues travessies en sentit contrari que, amb poc temps de diferència, van fer-se per la mateixa ruta, anomenada Lister, en referència al militar polític comunista i el general republicà que va creuar-la: Una travessia és la d’uns milicians que, en acabar la Guerra Civil espanyola, van cap a França; l’altra, fent el camí a la inversa, és la de Benjamin i els seus companys de viatge. Filmada en blanc i negre, segueix sovint els personatges amb la càmera pròxima a la seva esquena, cosa que s’ha convertit en una marca d’estil, però filma el paisatge amb sensibilitat i fa sentir la fatiga d’un home, del qual escoltem alguns dels seus pensaments, com ara aquell que afirma que la humanitat sembla condemnada a repetir un mateix drama. Ferraro no l’acompanya fins Al final, sinó que, en una bella seqüència, el deixa al bosc on, segons Fittko, va reposar unes quantes hores fins que va reprendre el camí.
